10 anys de l'Escola Sinera: endavant, sort i ...per molts anys!

Aquest cap de setmana l’escola Sinera fa 10 anys. Un aniversari que em porta records i em remou sentiments. 

He tingut la sort de ser testimoni en primera persona d’un trosset de la història d’aquesta escola. Vaig ser-ho des del moment en que el col·legi Cassà és va convertir en escola pública, del primer curs com a escola Joan Maragall. I ho he estat fins que es va posar en funcionament en la seva ubicació actual. Ho he viscut des de perspectives diferents. Al davant i al darrera de la barrera.

Recordo sobretot, el neguit de l’AMPA i també el de la comunitat educativa en aquells moments. Recordo concretament una reunió en la que se’ns va demanar fusionar les dues associacions de mares i pares per fer-ne una de sola. La junta d’aquell moment va tenir molt clara la decisió,  i jo personalment, no me’n penedeixo gens d’haver-ho fet d’aquella manera. L’escola Sinera començava a caminar i havia de fer-ho sola des del primer moment, per ser forta i poder  demanar i seguir lluitant ja  des d’aquell moment, pel nou edifici de la nova escola,pendent de construcció.  

Amb tot, es va oferir la col·laboració total, i es van programar les activitats escolars i extraescolars de forma conjunta i organitzada, com una sola escola, dividida però en dos edificis. Difícil, però no impossible.

Va ser un curs intens, en el que tots i totes varem aprendre molt. Conviure amb un passat, amb diferents sensibilitats, recels i pors per un futur incert. Aquell curs començava un camí, llarg però segur. Un camí que no ha estat de roses precisament, però en el que tot l’esforç invertit ha valgut la pena.

Recordo també que el primer que vaig dir al acceptar el càrrec de regidora d’Educació, va ser que la meva prioritat era la nova escola, la seva construcció i el trasllat al nou edifici. Us puc assegurar que els dos anys i mig en que vaig ocupar el càrrec, vaig dedicar tot el meu esforç a aquesta fita. Ens varem trobar amb una fallida de la primera empresa de construcció i amb molts entrebancs amb l’Administració, amb la Generalitat. Però també amb una força molt gran: la voluntat, la feina d’una comunitat educativa, de l’ajuntament en pes i dels serveis territorials d’Educació. Es va crear una comissió per a la nova escola Sinera, i a partir d’aquí... ja no hi havia aturador. Reunions setmanals, moltes a peu d’obra amb la Generalitat, empresa constructora,  tècnics de l’ajuntament i direcció de l’escola. Intenses negociacions, pactes, discussions i moltes vegades impotència al veure que, per manca de pressupost o voluntat política, les coses no avançaven.

Recordo la darrera assemblea que va fer l’AMPA a l’edifici del Cassà, el darrer curs que s’hi ubicaria. En aquella reunió em vaig comprometre davant de les famílies, com ho havia fet dant el consell escolar del centre, a que el curs 2010-2011 es començaria el curs al nou edifici. Vaig veure cares d’il·lusió, d’esperança...però també de incredulitat, de poca confiança amb les meves paraules. 

La planificació prèvia va ser decisiva. Però sobretot la feina i l’esforç de la direcció, els mestres i les famílies, que va ser intensa i esgotadora. Aquell any a més, l’inici del començament de curs s’avançava al 7 de setembre, una setmana abans. El calendari tampoc ajudava gens ni mica. 

A final de curs, les darreres setmanes del mes de juny es va deixar tot empaquetat , preparat , i es va marcar la data del trasllat pel dia 17 d’agost.  

Tot semblava anar en contra. Era realment una cursa contra rellotge. 

Per sort, i no per casualitat, l’esforç va valer la pena. Aquell dia, un dia d’agost amb una calor sufocant, hi havia molt poques persones a la porta de l’escola, entre elles el director Agustí Farré i jo mateixa, i  uns camions enormes que anaven descarregant tot el material, totes les taules, les cadires, i tot el material que anava marcat i directament a l’aula corresponent. 

La setmana següent i abans d’hora, molts mestres s’anaven acostant i incorporant a l’escola per preparar un curs que s’acostava precipitadament. 

Faltaven coses, sí. Com la cuina o com alguna zona que encara no estava acabada , ni recepcionada.  Coses essencials sí, però que ja s’anirien resolent durant els primers mesos de funcionament. Com així va ser.

El dia 7 de setembre d’aquell any, els nens i nenes van començar el curs a la nova escola. Hi vaig anar. Des de dalt a la Biblioteca, sense que ningú em veiés,  des de la finestra, vaig veure com el director i tot l’equip docent donava la benvinguda a la nova escola a tots els alumnes. Les cares d’alegria de tots plegats em va arribar a l’ànima. 

Recordo que com fa deu anys aquell dia  va ploure, els núvols eren negres , un cel gris i amenaçador. Però el temps va aguantar i es va anar recuperant. S’obria una nova etapa i poc a poc va anar sortint el sol. En tots els sentits.

I vaig plorar. De nervis, d’alegria, de satisfacció, d’agraïment a tots els que ho van fer possible. I que no han estat pocs.

Però ja n’hi ha prou de records. Ara ja no toca parlar més del passat. Ara toca mirar endavant. L’escola Sinera ja camina sola,  va creixent poc a poc, es va consolidant. Una escola verda, pública, de qualitat. Amb una comunitat educativa que ho fa possible amb el seu treball diari i amb l’orgull d’haver-ho aconseguit. Una escola viva, en evolució. Una feina constant i de tots. Una escola que mira el futur de cara. 

Endavant, sort i ...per molts anys!