48 minuts

El matí comença amb una situació d'aquelles de "no t'hi vulguis trobar mai".
Puja al tren la típica senyora que no saps si l'has de deixar seure o no. Si en el millor dels casos t'aixeques, el més probable que passi és que la bona dona t'etzibi un “que no sóc tan gran” amb veu greu i cara de fàstic. Si del contrari no ho fas, es passarà la resta del trajecte mirant-he fixament, tan que li pots llegir el pensament..”es que aquest jovent d’avui en dia...”
Per gran sort de tots els passatger d’aquell vagó, un noi assentat dos seients més enllà es va aixecar per baixar. La dona va seure. El perill havia passat.

Tenia un llibre a la mà, però ja no el vaig poder continuar llegint. Després de la dona perillosa, veig una noia jove, d’uns 24, que per la carpeta s’endevinava que anava a la universitat. Erem acabats de sortir de l’estació de Badalona, i la noia, tota cofoia, treu el seu “kit de maquillaje xupi guai”, en treu un mirallet i es posa a arreglar-se. Després d’enpolsinar-se, fer-se l’ombra dels ulls i pintar-se els llavis, treu un corrector d’aquells per tapar les ulleres que fem al matí, acabats de llevar. Però el va treure justament al revolt. Als que agafeu la renfe cada dia, segur que ja sabeu a quin revolt em refereixo. Sísí, aquell que hi ha entre Sant Adrià i el Clot, aquell que sembla que el tren hagi quedat posseït per un cavall salvatge. Doncs just mentre passàvem pel revolt, la noia, agafa el corrector i se’l passa per sota els ulls. Admirable. Ni una escapada. Excepcional, una obra mestra. Un pols professional i fi, enriuete’n d’en MaxFactor!
(Al cap d’una estona, al metro, descobriria una xina fent-se la línia dels llavis. Espectacular.)

Mentre tot això passava, els habituals no hi faltaven pas! Els músics, que només inclouen el “volaré” dins el seu repertori, la “sinyiori, sinyiora” que puja a Premià, el que ven kleenex, la senyora que porta tot el viatge dormint amb la boca oberta, el que ronca de tan en tan, el que no s’ha dutxat al matí, el de la bicicleta, el del cotxet, el de la maleta, el yonki, el borratxo... i tants i tants altres personatges, que més aviat són part del decorat. La renfe no seria res sense ells.
Amb tantes coses, és impossible que el viatge se’t faci llarg. De seguida ets a Barcelona i estàs agafant el metro.
A sota terra, la situació és un pèl diferent, però quan et poses a observar-la sents una veueta pel costat esquerre, que et fa retornar al món real:
-jdiip`rpogj?
-com?
-iejfi´hjreio?
-com?
-s-ta làlia
-aaaaaah, Santa Eulàlia!!
Reacciones, saps pràcticament segur que la parada de metro de Santa Eulàlia està a la mateixa línia i a la mateixa direcció de metro que tu estàs esperant! Però mires, remires i tornes a mirar el cartell, i no hi ha manera, no la trobes...
Però de cop i volta, de manera inesperada, Pam! Et responen per la dreta:
-Si, és allà!
Davant dels nassos, no falla! Menys mal que aquell ha respost!! I acte seguit, descobreixes que acabes de jugar al joc del telèfon (Per l’esquerra m’han preguntat on era l’estació de Santa Eulàlia, i per la dreta m’han respost que era allà) i automàticament agraeixes profundament les excursions amb el cau.

Torno a casa, fa sol de primavera, el mar està calmat, la vista és meravellosa.
Observo el decorat, tan variablement immutable, del qual me’n deixen formar part durant 48 minuts de la meva vida i rumio quin deu ser el meu paper.