Aigües tèrboles

Ell, el profeta de Galilea, no deixà res escrit. El que en tenim, i sabem, són les transcripcions dels mots, i dels fets, i de l’exemple seus, que apòstols i deixebles ens han tramès. Nou Testament d’aquest Dijous Sant. I, les estones que hi dedico, el que em passa, com a Tòfol Serra, és que no hi ha cap acte ni cap gest dels seus que no m’interessi. Del que fujo, però, és de poar en aigües tèrboles i encara més de la possibilitat de treure’n aigua que no sigui cristal·lina. Moció de censura, ara, al meu poble. L’oposició contra l’alcalde i el govern municipal en minoria. Aigües tèrboles. No m’hi fico. Em costa d’entendre, però, que algú que obtingué força menys vots que la resta gosi dir i afirmar, en moments com aquest, que la persona més estimada al poble (com si l'amor hi tingués res a veure en això!) és justament ella. I que, encabat, es quedi tan ampla dins d’aquest enorme aparador de vanitat i narcisisme que l’envolta. Pou d’aigua no gens cristal·lina. L’exemple és tot un altre. És, posem per cas, el que es pot llegir a Mateu (6, 2-3): “Quan facis, doncs, almoina, no ho esbombis davant teu a cop de trompeta, com fan els hipòcrites a les sinagogues i pels carrers, per tal de ser glorificats per la gent…Tu, en canvi, quan facis almoina, que no sàpiga la mà esquerra teva allò que fa la dreta, a fi que l’almoina que ofereixes quedi en secret, i no t’amoïnis, que el Pare, que en el secret hi veu, t’ho pagarà”. I així successivament. També en el rés i la pregària, podríem afegir. No cal que ho facis en públic ni que t’abelleixis amb cap túnica. No t’exposis. Al contrari, tanca’t a la teva cambra quan resis, que la pregària no n’és cap, d’espectacle. Un poc més de silenci i discreció, sisplau.