Alguna cosa no va bé.

Ahir al de matí, caminant per Arenys, saludant la gent, vaig trobar-me dos comentaris i una situació que em van pegar malament.

M'explico, a les portes del convent dels caputxins vaig trobar dues, de les moltes persones que es posen al cancell demanant almoïna. Estaven compartint almorzar. Els hi vaig donar el bon dia i una d'elles es dirigí cap a mi parlant-me d'un no sé què els hi havia passat a la Creu Roja, fent-me saber que no els hi donaven res de res i queixant-se de què “todo se lo llevan estos moros de mierda...”. Amb molta discreció li vaig fer saber que aquells “moros” és possible que estiguessin en la mateixa situació que ells mateix, o potser pitjor si és que tenien una família i uns nens que donar-los a menjar. La situació va empitjorar quan aquest personatge va canviar radicalment el to de la seva veu, i, a més, li vaig notar una agressivitat envers el meu comentari, cosa que no em va agradar gens ni mica quan pelant una taronja, feia moviments amb la seva navalla.

Moments després, vaig saludar una persona d'Arenys de tota la vida, mig en broma li vaig fer saber que la placeta, en aquella hora, estava ben buida de gent, em va contestar, sense venir  a to, que potser sí, ben buida de moros, i em va reblar el clau, “de moros i més moros”. Anàvem caminant en direccions oposades i no vaig gosar contestar-li.

Després vaig trobar-me un veí que viu en unes condicions econòmiques sota mínims: Fa temps que no treballa, va tenir un accident i té un braç fomut. Per cobrar el paro i després poder accedir a una mínima pensió, necessita que algun empresari li signe un contracte d'un dia, que és que li manca al ser acomiadat de la feina, de manera absurda, fa anys. I no hi ha manera de convéncer ningú.

Són d'aquells dies que, d'alguna manera, la realitat de molta gent et fum una bufetada i et fa tocar de peus a terra.

Els prejudicis i el poc afany d'ajudar la gent, quan ho palpes de manera directa, clava les seves punyalades en una societat que, d'alguna manera, necessitem millorar-la.

Es parla molt de valors i de la seva importància per a fer de la tolerància i d'ajudar els demés a ser una miqueta més feliços. Però la rutina diària i el pòsit d'una societat que tot ho basa en la competitivitat i el èxit a la vida, ens hi tanca els ulls a les realitats més properes.

Les grans manifestacions i la demanda d'una societat més justa són importants per a canviar els paràmetres de la nostra vida, però aprendre a ser sensibles i tenir aquelles actituds, sobretot mentals, que puguin fer de la vida un lloc més amable per gaudir-la, només són excepcions.

L'escola? Els pares? La família? Les associacions? Els governs?...

Potser alguna cosa no acaba d'anar gaire bé.

Salut!