Allò que no està prohibit està permés. Dietari

Vida contemplativa. Quiet, em dedico a contemplar-me a mi mateix. No és pas que m’estigui dret davant l’espill. Estic senzillament inactiu i em contemplo a partir de les pàgines que llegeixo. Hom dirà que llegir és una activitat. Sí, però és una activitat que no implica moviment físic. Llegir, en el fons, és estar-se quiet i contemplar-se a través de les paraules i al llarg del lent transcurs de les hores.

"La porta de la gàbia" és un llibre que fou presentat dijous passat a l’auditori de la Facultat de Comunicació Blanquerna. Hi havia Quim Torra, l'editor, Jordi Cortada, Carles Boix, August Gil Matamala i Andreu Abat i Ninet. Tots advocats, a més, i tots parlaren i parlaren molt bé. Abat, vist de perfil, em recordà, no sé per què, l’escriptor Cercas, i August Gil em semblà que tenia la mateixa entonació que Josep M. Castellet. L’acte fou brillant i amb força públic. Cares conegudes. La decisió del Tribunal Internacional de Justícia de l’Haia sobre la Declaració unilateral d’independència per part de Kosovo, decisió presa després d’una consulta de l’ONU, fou una decisió de llibertat: allò que no està prohibit està permès. Aquesta fou la interpretació que el Tribunal féu tenint en compte el contingut del Dret Internacional Públic segons el qual cap declaració unilateral d’independència no en vulnera els principis. I bé. Comença a obrir-se la porta de la nostra gàbia. I no a través de cap referèndum, per cert. La Constitució espanyola no permet aquesta mena de consultes i fóra, per tant, il·legal. La via, explicaren, és a través d’eleccions. El Parlament resultant, escollit per decisió popular i recollint prèviament tots els consells d’una comissió d’experts que hauria hagut de ser nomenada a tal efecte, és el que hauria de declarar unilateralment, si no s’arribés a cap acord amb Espanya, la independència. Aquest és el camí. I el referèndum de cortesia ja es faria, en tot cas, després, un cop proclamada la llibertat.

Sí, fou un capvespre de Barcelona, aquest dijous passat. I mancava encara el goig d’una celebració. En Marc. 34 anys, ja. El dia acabà ple d’un entusiasme vital. Esclat de joia i de festa. De camí cap a casa, però, molt tard i sense gens de trànsit a la carretera, Paul Simon de fons, no vaig poder evitar el pensament de tants fills que viuen sota l’amenaça de divorci dels pares.
www.miquelcolomer.cat