Bandera blanca.
Enviat per eulalia el
" Tu ja saps tot el que hi tinc al cor...zzzzzzzz", i m'abandonava a un son profund fins a l'endemà, estava rendida de cansament. Recordo aquesta època de la meva vida amb molta tendresa. " Els metges han dit que a la mamà no li queden més de sis mesos de vida", toma castanya! apa, i a ara espavila a viure amb alegria. Fa deu anys d'això, jo era una novata i una pardilla en temes de malalties i morts. La meva vida es va convertir en una espècie de tetris: els quatre nens, el despatx d'advocada, la clínica dental on ocupava el lloc de la meva mare mentre pensavem com sol.lucionar-ho tot, viatges d' Arenys a Barcelona, preparar el Nadal i tot plegat amb la sensació estranya que la mort planava molt, molt a prop. Conclusió: em vaig rendir, vaig aixecar bandera blanca, què més podia fer? I aquesta va ser la meva sort i el meu aprenentatge.
Per això cada nit, abans de dormir deia " Tu ja saps tot el que hi tinc al cor", era la meva forma de resar, de comunicar-me amb Déu, perque jo li dic Déu, em sento còmoda amb aquest nom. Estava tant i tant cansada que no tenia esma de dir res més, ni fer discursos, ni peticions, ni agraïments ni res, no m'havia rendit? dormia com un angelet. Mai com en aquells temps m'havia sentit tant acompanyada, protegida, recolzada, sabia que no estava sola. Jo m'ocupava del meu dia a dia amb tota la meva energia i Déu feia la resta, la seva feina. M'abandonava a la seva voluntat, sabia que ell sabia el que hi tenia al cor, el que desitjava i el que necessitava en cada moment. No havia aixecat bandera blanca?
Aquesta rendició és la que vull incorporar de nou en la meva vida. I quan dic rendició no vull dir abandonar-se en vida, sino abandonar la vida en mans de qui li correspon per tal de viure lleugera d'equipatge. M'agrada pensar que en la nostra experiència vital hi ha tres classes d'assumptes, els nostres, els dels altres i els de Déu. Acostumem a ficar els nassos ens tots els assumptes menys en els nostres propis, volem controlar-ho tot, fins a l´ùltim detall, com si fossim el melic de l'Univers, això és esgotador i inútil. El meu propòsit és viure amb un sentit de lleugeresa, confiança i sobretot alegria i sé que només és possible si reparteixo les càrregues i dóno espai suficient per a que "un Altre" treballi per mi. Dimiteixo de ser la Directora General de l'Univers, aixeco bandera blanca, "me rindo"!
I tu, de quina manera reparteixes les càrregues?