Brogit, caos, desordre

Els sorolls ofeguen les paraules. Els sorolls i els brogits de tota mena. Són ja pocs els llocs on pots anar amb aquella mica de garantia de silenci i de civilització. A Barcelona encara n’hi ha uns quants, però als pobles la música és sempre massa alta o les persones criden cada cop més i més per enraonar. Bé, si es tractés d’enraonar estaríem ja un poc salvats. Persones que criden, que alcen molt la veu, que baladregen més que no pas parlen, converses creuades, tothom parlant alhora. I no és només gent jove, no. L’altre dia, per exemple, que quedes per sopar i tens la mala sort i la desgràcia d’anar a parar al costat d’una taula d’una dotzena de persones d’aparença respectable tant per com vestien com per l’edat ja més aviat d’aparença provecta. Tots, homes i dones, força més enllà de la jubilació. Insuportable escàndol, tan insuportable que ni tu aconsegueixes entendre què et diuen les dues persones amb qui ets a taula ni elles, naturalment, captar en absolut el que tu intentes dir o explicar. Visca el brogit!, es veu que exclamà J.V. Foix un dia, ja cap al final de la seva vida. Em sap greu, però no i no. El brogit és sinònim de caos i de desordre, de cosa per endreçar, de país desballestat. Com més va més estimo el silenci, la música amable que em fa companyia i que sobretot no molesti els altres, la conversa franca i distesa, el bon humor i el perfum amable i acollidor dels gintònics preparats amb amor i ginebra de la bona. I el fum de les cigarretes de quan encara no estaven prohibides. Tot s’acaba i només quedarà l’espai interior de casa nostra com a únic espai de llibertat i benestar. L’espai interior de nosaltres mateixos. El silenci és llibertat. I ordre. I temo, a més, les setmanes de soroll i de garbuix i de l’ensurt establert i no prohibit dels petards de la Catalunya que peta sense saber per què peta.