Conte de Nadal

Si voleu podeu escoltar el Conte de Nadal narrat per Pep Quintana, Rosa Alsina, Aina Eroles i Duna Vilanova clicant aquí

Preàmbul

El dia era gris i el fred intens. El cel amenaçava amb neu. La Júlia acabava de posar l´ultim tros de molsa al pessebre i anava a la cuina a que sa mare li donés la farina. La darrera feina que havia de fer era emblanquinar el suro per cobrir de neu tot el paisatge nadalenc fet de figuretes de fang. S'havia aplicat d'allò més construint el naixement d'enguany i allò que a la Júlia li feia més il·lusió era amagar el caganer de manera que ningú no el trobés.

Aquell dia, el de Santa Llúcia, la Carme, la mare de la mare de la Júlia, anava a dinar a ca la filla. La néta feia seure a l'àvia al davant mateix d'aquella representació bíblica feta per mans infantils i li feia estudiar fil per randa tot el diorama nadalenc.

Tal dit, tal fet. Ja em teniu l'àvia asseguda a una cadira encoixinada i la neta a la seva falda. Quina és la primera feina? La de buscar el caganer, és clar. La Carme, una senyora gran però ben conservada, amb un cabell blanc, acabat d'enllustrar, de poques i mesurades paraules, iniciava una observació molt acurada del pessebre. El caganer el va descobrir en un tres i no res, però ella va jugar a fer veure que no el trobava i la Júlia reia i reia en veure que l'àvia no se'n sortia. Mentre durava aquest joc a la Carme li arribaren tots els records d'infantesa que tenia hivernats en el calaix de la memòria. De cop i volta va refer aquell pessebre oblidat que havia fet a l'any de la picor, quan tenia l'edat innocent de la infantesa. Amb un cop enèrgic i senyalant-lo amb autoritat digué: -Aquí! Aquí rere l'arbre hi ha el caganer! Havia superat amb èxit aquell primer entrebanc, aquella petita entremaliadura infantil. I al fons de la representació nadalenca hi havia aquell teló blau fosc, farcit d'estrelles. No n'hi cab ni una més. És el cel de nit , el cel del gran Miracle!

Els Reis de l'Orient

Enfilats dalt de tot de les muntanyes nevades, en aquell tros de suro enfarinat, que permet recolzar-hi alguna de les figuretes, s'entreveien els tres Reis damunt d'uns camells dues vegades geperuts. Encara eren lluny. La Júlia amb veu baixa, gairebé a cau d'orella, li deia a l'àvia: - Iaia, saps què m'han dit a classe...que els reis són els pares! I jo els he respost que això és impossible perquè els reis són tres i els pares només dos! I la iaia li donava la raó i intentava treure-li del cap, tot argumentant que això són bajanades dels nens dolents.

Certament a la nostra cultura judeu-cristiana sempre ens han venut la història dels tres mags, d'aquests tres savis de l'Orient que seguint l'estrella amb cua arribaren fins al lloc on la Mare de Déu havia parit l'infant Jesús, fins al Portal de Betlem. Ens explica la tradició que eren tres i l'un era blanc, l'altre ros i el darrer negre. Res de tot això és garantit i demostrable. Ara bé les figures dels mags, en aquests dies sants de Nadal, són imprescindibles. Són els encarregats de posar la màgia. Són els que creen la il·lusió infantil. L'un porta l'or pur, l'altre l'encens flairós i el negre la mirra olorosa, i aquests regals amb que obsequiaren al Déu fet home són el símbol dels molts i molts regals que Ses Majestats reparteixen a tants i tants nens i nenes del país. - I, sobretot, fes bondat Júlia -insistia la iaia- perquè sinó l'únic que et deixaran els Reis serà carbó, i no de l'ensucrat, no! Carbó de cremar! El de l'infern, el de Can Pere Botero!

Tot això és el que l'àvia li anava explicant, de manera fàcil i entenedora a la Júlia, a la seva estimada néta. La Carme, de manera pedagògica, li donava una lliçó primera, barreja de l'Antic i Nou Testament. I la menuda de la casa se l'escoltava atentament i amb la boca oberta esperant, potser, que arribés, quan abans millor, la màgica vesprada del 5 de gener. I àvia i néta, amb fanalets a la mà, donarien la més generosa de les benvingudes als tres sants barbuts, als mags d'Orient.

L'Anunciata

Els ulls cansats i encuriosits de l'àvia, aquells ulls foscos que contrastaven fortament amb els cabells platejats, s'aturaren davant mateix de l'escena bíblica de l'Anunciata. Era una postal, feta pessebre, preciosa. Tots els pastors escalfant-se a l'entorn del foc i l'olla bullint. El ramat, escampat no massa lluny i abrigat amb la seva pròpia llana, mandrejava les ultimes hores del crepuscle, semblava que els xais s'adormien tots alhora. Talment com si fos un miracle.

De l'olla s'escapaven unes flaires que esmolaven la gana als qui la voltaven. Era una escudella barrejada, una escudella de pastor on hi havia un xic de res i un molt de tot. D'ençà que es va descobrir el foc es va iniciar la cuina, la gastronomia. I el rabadà/ cuiner, un vailet espavilat com un gínjol, havia inventat, potser involuntàriament, l'escudella catalana, la de Nadal. I de tothom és sabut que no hi ha àpat de Nadal si no es comença amb un generós i fumejant plat d'escudella, amb quatre galets dels més grossos.

En el llevant de taula, on tothom parlava animadament, varen tenir la sorpresiva visita de l'Àngel anunciador: -“Us anuncio la gran nova de que Jesús és nat... allà, en una establia...” I de la mateixa manera que havia arribat va desaparèixer, deixant, això sí, un rastre d'aroma i de santedat i una resplendor gloriosa! Els pastors no s'ho pensaren ni un sol segon, decidits marxaren cap a la Cova, entonant càntics i himnes que lloaven l'Infant Déu. Els xais, desvetllats del tot, seguien la comitiva. I junts arribaren a l'humil barraca on la Sagrada Família s'havia instal·lat.

Aquells ulls foscos de la Carme mig ploraven explicant aquestes coses a la petita Júlia que seguia el relat amb un interès creixent. La néta, en silenci, en demanava més i l'àvia, generosa, s'anava buidant en històries i anècdotes, mig bíbliques mig imaginades, mig viscudes mig sentides. Aquí caic i aquí m'aixeco; ara ric i ara ploro. L'àvia en sabia un niu.

La Cova

La sensibilitat de l'àvia anava augmentant de mica en mica, els ulls humits de la Carme es transformaven en llàgrimes a l'arribar davant la Cova: -Mira si és humil Jesús -li deia a la néta- que naixent Déu i podent-ho fer en un palau va escollir una establia. I per què? -interrogava la nena. I l'àvia no volia embolicar-se massa, ni volia entrar en detalls potser un bon xic escabrosos. Va quedar muda uns quants minuts mirant fixament el conjunt de la Cova. En el seu interior més íntim pensava què rar que és tot plegat! Què estranys som aquests catòlics -però, és clar, tot això no puc pas explicar-li a la mosseta. Als cristians, fet i fotut, ens han escatimat un no sé què i un no sé quant de sexe. Fem un repàs, es deia per ella mateixa. Dalt la Cova, buscant la simetria, hi ha un angelet fent guàrdia. Està nu pobrissó, pelant-se de fred, és clar, que al ser àngel segurament no en té. I aquella nuesa ensenya que no té sexe. Ni mascle ni femella! Comencem bé! Ni carn ni peix! Encabits a la Cova hi ha la família sencera. Primer l'Infant! Ai senyor! “Tan petit, tan petit i no plora”, que diu la cançó. Això, ni plora, ni res de res. Santa Innocència... Ora pro nobis. Drets, fent-li companyia, la Mare de Déu, dirigint-li una mirada entranyable i dient-li “rei de la casa i de la marona” i Sant Josep, fent cara de pomes agres i aguantant la vara florida.

Entretinguem-nos un moment en aquesta parella. La Mare de Déu és verge. Miracle entre miracles! Aquest és el gran Misteri entre els misteris! Va ser engendrada per obra i gràcia de l'Esperit Sant! M'estalviaré de fer cap broma sobre el Colom -pensava amb resignació benedictina l'àvia Carme. I Sant Josep? Pobre Sant Josep! És el pare però no és el pare, li haurà de pagar les sabates sense haver-lo fet. Vet aquí el perquè d'aquesta cara enfadada. S'ha de conformar amb el bastó florit i poca cosa més.

Curiosa parella, tanmateix, aquesta de Josep i Maria! I l'àvia encara va tenir temps de pensar en veu alta, el pensament, doncs, es feia paraula: -Sort que no vaig ser jo l'escollida! Els cinc fills que he parit l'avi hi ha tingut, gràcies a Déu, molt a veure! La Júlia, fent cara de no entendre res li preguntava: -Àvia que et passa? Per què calles tanta estona i, finalment, quan dius alguna cosa no té ni solta ni volta? La pregunta, però, no obtingué resposta.

La Carme encara navegava amb la mirada per la Cova, amb un elegant estalvi de paraules i abocant-hi els cinc sentits i tot el sentiment. Però qui és que abriga aquest Nen que mig dorm damunt la palla?- es preguntava la bona dona- Doncs, una mula i un bou! Vaja una altra parella aquesta! La mula és un animal híbrid, empeltat de ruc i euga o de cavall i somera i, és clar, no pot tenir descendència ni és utilitzable per la cria. I el bou? Sí, el bou no és res més que un toro capat! Curiosa coincidència! Els dos animals que llencen l'alè escalfat damunt la criatura per llevar-li el fred de l'hivern són dos animals, pobrissons, manipulats per l'home. Dos animals, que de cap de les maneres, són capaços per ells mateixos de perpetuar-se.

-Àvia! Què se t'ha menjat la llengua el gat? Com és que no m'expliques alguna de les històries tan boniques que saps? I la Carme, estossegant un bon xic i fent veure que es netejava el coll enrogallat, li digué: -Tingues paciència, reina meva, perquè el que t'hauria d'explicar en aquest moment, la teva curta edat no ho sabrà digerir. Però no pateixis que els anys ho curen tot i també ho malmeten tot. Dia arribarà que ho podràs i ho sabràs entendre... Són tots els misteris que la religió ens imposa. És un embolica que fa fort, un galimaties d'aquí t'espero i, en definitiva, una qüestió de fe, de fe cega.

-Àvia, al menys diga'm una cosa, explica'm perquè Sant Josep fa aquesta cara d'ensopit, d'enfadat. I l'àvia, no sabent massa bé que respondre, me li digué: -Tu no et creguis mai allò que t'expliquin els teus amics, sempre has d'escoltar la veu de l'experiència, la veu de qui en sap més. I quan et diguin allò de que Sant Josep no és el pare de la Criatura, no t'ho creguis pas. El que passa és que ell està empipat perquè no volia un nen. Buscava una nena com tu, una nena ben bufona i trempada que obeís els pares i fes bondat de la bona. Vet-ho aquí!

Reflexió Final

I amb aquesta sortida, tan ben trobada, l'àvia quedà descansada i la néta convençuda.
La Carme arrossegarà fins al final un dubte prou profund i feixuc i la Júlia haurà d'esperar encara uns anys per veure on la conduirà la vida. Ja ho veieu, el pessebre és un lloc de reflexió, de misteri i de fe. Però sigui com sigui i sigui el que sigui, afinem, ara, la veu i cantem-li ara, joiosos, una nadala!

"Què li darem al noi de la mare
què li darem que li sàpiga bo
panses i figues i nous i olives
panses i figues i mel i mató"