Contractura radiofònica

Hauria d’anar a dormir, és tard i el despertador no perdona. No sé per què fan tan tard ‘Ventdelplà’.
Ara que fan anuncis m’aixeco d’aquest sofà perquè la contractura a l’esquena em fa mal. Es pot viure tant de temps amb una contractura a l’esquena? Es veu que sí...

Ep, ja comencen!. Escena al CAP de Ventdelplà. La Teresa té mal rotllo amb l’Enric, el seu nou “jefe”.

Fa setmanes que aquesta relació laboral m’és familiar; tot i que no volia, ho vaig veure clar. Els guionistes havien decidit tractar el tema de l’assetjament laboral.

Punyeta! em remoc pel sofà. No trobo la postura perquè l’esquena deixi de fer-me mal.

La Teresa arriba a casa plorant. Tot va malament, dubta de tot a nivell professional i personal. El món, al seu voltant, s’ensorra i no fa res del dret. Tot es capgira...

Podria canviar de canal o tancar la tele. Ho he de veure amb els meus ulls. Aquest comportament, aquesta manera de fer és molt familiar, molt propera, massa recent.
Quant de temps ha passat?

He de parlar amb la massatgista perquè m’elimini la contractura de-fi-ni-ti-va-ment.

Jo també arribava a casa plorant, cada dia. Jo també vaig dubtar de les meves capacitats. Jo també, nosaltres també, vam patir l’assetjament laboral.

Jo vaig confiar en tu i això no és broma.
Nosaltres, jo, he hagut de demostrar-me que serveixo, que sóc competent i bona professional.
A nosaltres, a mi, no m’han cregut durant molt de temps. I avui, encara hi ha gent que no s’ho creu.

Perquè un cas d’assetjament no hauria de passar desapercebut. Ni tres tampoc!
Perquè hi ha molta gent que ha patit i pateix assetjament laboral.
Perquè legalment quedes totalment sola.

Perquè jo vaig confiar en tu i això no és broma.

Per mi, per elles i perquè sí.
Perquè durant molt de temps no he dit res, però ara ja en tinc prou.
Perquè t’estic recordant que jo vaig demanar que acceptessis el lloc de director.
Perquè t’estic acusant de fer la vida impossible a tres treballadores gràcies al teu càrrec.
Perquè jo no tinc res a amagar.
Perquè m’agradaria saber quant temps feia que tenies pensat actuar d’aquella manera.

Perquè jo vaig confiar en tu i això no és broma.

Perquè vull que m’expliquis com es poden interpretar tants papers, sense perdre’ls.
Perquè has de saber que has construït amb mil i una mentides.
Perquè jo sé que en aquella estratègia no estaves sol.
Perquè et penses que t’acompanyen i no és així.

Perquè jo vaig confiar en tu i això no és broma.

Jo sé que el temps ho posa tot al seu lloc. Hi ha dies que la impaciència oprimeix, però avui no. Ara m’ho miro, et miro tranquil·lament perquè jo no tinc res a perdre, ni a amagar.
Perquè a cada bogada has perdut un llençol i ara no tens res per abrigar-te.
Perquè jo sí demano responsabilitats.
Perquè vas confondre’t pensant que tothom volia atacar-te.
Perquè la teva desconfiança et va deixar i et deixa cec.
I perquè jo no tinc res per amargar i tu no saps què fer-ne de tanta mentida.

Montserrat Calopa i Rodríguez