Coses que passen a la plaça

Per què quan algú t'envia un sms perquè ha nascut el seu fill sempre hi inclou el pes? A no ser que pesi 200 grams o 27 kg, quina importància té? Per què hi ha gent que t'envia el missatge en primera persona com si l'hagués escrit el nadó? “Hola, sóc en Jofre i acabo de néixer a la clínica del Pilar. La mare i jo estem bé. Peso 3,1 kg i, si tot va bé, dilluns anirem cap a casona...” Quina sentit té? Quina gràcia fa?

Amb tot això penso l'altra dia a la plaça de sota casa mentre em miro de reüll el meu fill petit, en Martí (3,6 kg quan va néixer), que s'entreté amb el seu millor amic, en Rafel II, llepant les burilles de tabac que troben per terra. En Rafel I, que és el pare d'en Rafel II, m'ha demanat que vigili al seu fill gran durant deu minuts perquè ha hagut d'anar amb el seu fill petit (en Rafel III, que encara va en cotxet) a comprar un tornavís per ajustar-se un parell de cargols que li han caigut del cap. Em fa gràcia en Rafel I perquè no conec cap més cas de família que el pare i els dos fills es diguin igual.

Em giro perquè sento els crits d'una mare histèrica que li ha posat Rayo Vallecano al seu fill petit. Penso com es deu dir el fill gran: Hércules d'Alacant? Real Unión de Irún? Però aquest no és el tema.

El tema és que, em giro de nou per veure en Martí i en Rafel II i... l'amic del meu fill no hi és. Miro davant-darrera-esquerra-dreta i no és enlloc. Li pregunto en Martí i no en sap res. La mare histèrica tampoc. Començo a suar com una truja: on collons s'ha posat el fill d'en Rafel I? Camino amunt i avall: els segons semblen (minuts), els minuts semblen (hores). Hi ha alguna cosa pitjor al món que perdre el teu propi fill? Si, hi tant: PERDRE L'AMIC DEL TEU FILL!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Estic tan acollonit i nerviós que no me n'adono que en Rafel I i en Rafel III ja han arribat de la ferreteria.

“On és el meu fill?”, em pregunta el pare.
“Què?”, li responc per guanyar temps.
“Que on és el meu fill?”
“Bona pregunta”, li dic.

I la pregunta “on és el meu fill?” em va ressonant al meu cap, una i altra vegada, amb la regularitat de Xavi al migdelcamp: “On és el meu fill? On és el meu fill? On és el meu fill? On és el meu fill? On és el meu fill? On és el meu fill? On és el meu fill? On és el meu fill?....

(On serà en Rafel II? L'hauran segrestat? Haurà aprofitat per escapar-se de casa? I el seu pare... em fotarà un jec d'hòsties? S'ho pendrà molt malament o fatal? La conclusió de la història, la nit del dilluns que ve en aquest bloc)