Deshumanització

Vaig anar al CAP per superar la insistència de la família en allò de fer-nos la revisió anyal, la ITV.

El cas és,¡ que superades les reticències, demano hora i cap allà que enfilo. En arribar, s'em creua esperitada la meva metgesa, la que m'havia de visitar al cap d'uns minuts, i em deixa anar un "hola" fugisser. A la sala d'espera començo a escoltar un "rum-rum" entre els usuaris i pregunto. "La doctora està de guàrdia, l'han cridat d'una urgència i ha marxat, no és la primera vegada que ho fa" m'expliquen els experts, aquelles persones que es passen mitja vida en aquelles cadires de fusta tant incòmodes.

Caram. O sigui que malgrat tenir hores concertades l'obliguen a sortir corrent per atendre les urgències?. Algú més a prop de Déu ha de valorar que els que estan a la sala no són urgències. Però bé, hom dirà que és el preu que hem de pagar per les retallades i la crisi. Però el què no té cap justificació és la manca de sensibilitat que demostren els responsables de la sanitat pública, en aquest cas els responsables e la caserna local dels malalts.

Jo em pregunto si els costaria gaire, veient que la metgessa que té la sala plena ha de sortir corrent, avisar a les persones que hi ha esperant del què està succeïnt?. Es creuen Déus de veritat si disposen del temps i l'humor de les persones?. Com en el meu cas, la pressa em va fer fugir veient l'hora i els clients que tenia davant. A la fi, vaig optar per demanar hora per un altre dia.

En sortir, em fixo en els rètols que intenten fer més agradable l'estada dels usuaris, que no hi van per gust a aquests llocs. Però a banda d'un rètol penjat a la porta, hi ha un fet que em comença a preocupar: la deshumanització. No em vaig sentir tractat com a persona i molt menys com a ciutadà de ple dret. Em vaig sentir oblidat, menyspreat i menystingut per algú que pren decisions amagat darrera una bata blanca.

Senyor director o directora del CAP. És tant senzill com sortir i fer saber a les persones que desesperen que hi ha una urgència que s'ha d'atendre abans que res i deixar anar allò que tant els agrada "aliè a la nostra voluntat". Em dirà que em queixi, però em nego a parlar amb un paper del que després no obtinc resposta. Per tant llenço a la xarxa la meva protesta i els exigeixo que donin la cara, ho tenen inclòs en el seu sou. Facin honor a la seva professió i procedieixin a tornar-se més humans. Tant senzill com això, deixin de tractar als pacients com a bèsties i recordin que, fins i tot els animals tenen sentiments.