Diàlegs interns
Enviat per eulalia el
" La que hem liat aquesta vegada...", pensava diumenge al vespre mentre observava com anava entrant la gent a la Esglèsia d'Arenys. " Han vingut més de cent persones!", va dir en Quicu, el sagritstà, amb raó... De fet portava tota la setmana amb aquest pensament, desde que vaig veure els cartells penjats pel poble anunciant el concert de flautes de bec, amb la foto de la Gemma, l'Anna i jo. El diàleg intern que generava aquest pensament va començar a ser bastant persistent i molt limitador, em feia fins i tot mal de panxa dels nervis, " Ostres i si la caguem... i si confonc la pulsació.... i si em queden els dits garratibats .... i si no veig les notes... i si no surt perfecte....". Una tortura, vaja. " Perfecte en comparació a qui i a què?", afortunadament dintre meu hi tinc un munt de veus i puc recrear els diàlegs que més em plaguin. Aquesta última pregunta, " Perfecte en comparació a qui i a què?", va canviar la meva xerrameca mental tan poc capacitadora i em va portar per altres camins, " Amb la Gemma i l'Anna ens divertim tocant, ens divertim tant que ens encanta compartir-ho i ademés, la música només és una excusa... per a que, qui ens escolti s'animi a compartir tot allò que fa i li agrada... sí, sí aquest és un dels motius... desde la nostra humilitat, coratge i il.lusió toquem....".
I més o menys aquest va ser la meva benvinguda a les més de cent persones que van venir a escoltar-nos. " Jo els poso en context, tranquil.les!", vaig dir a les meves companyes. " Sembla mentida però després de les teves paraules m'he tranquil.litzat molt, m'he relaxat....", em va dir la Gemma. I sí senyor, vam fer un molt bon concert, estem satisfetes i el més important és que el vam gaudir desde la nostra serenitat i humilitat.
Fantasejar amb la realitat i amb tots les seus " I si..", provoca un munt de diàlegs interns i a la vegada aquests generen emocions. Tot es redueix a decidir com ens volem sentir, quina és la emoció que més ens agrada i a partir d'aquí elaborar un diàleg que la crei. A no ser que volguem ser víctimes de les nostres veus més crítiques, dures i limitants.
I tu, com esculls sentir-te?
