Divorcis

Tinc el doctorat en divorcis, però sempre he pensat que el que hem de fer és aguantar. Sempre val més aguantar perquè res no ens garanteix que amb altres persones les coses millorin. El problema sóc jo i sempre he estat jo. I no ho sé. No sé si el cervell de tota l'altra gent és tan poc fiable com el meu. De vegades em fa l'efecte de ser l'única persona incapaç de veure el que els altres porten de cap. No sé si tothom va tan a la deriva, no sé si tothom passa una vegada i una altra en un sol dia de ser intel·ligent a ser mitjanament intel·ligent, i després tan burro com qualsevol, i després l'imbècil més gran de la humanitat. Aquesta mena d'estupidesa de creure que la vida és un gran engany en què cau tothom excepte tu. És d'imbècils creure això. Tinc el doctorat en divorcis, però crec que el que hem de fer és aguantar. És de folls tot plegat. ¿Com és que en Guillem estima la Sara, o al revés? Després de tants anys! Perquè és un calçasses. A la sobretaula d'un sopar, segurament tothom pensa això d'algú altre. I hi ha vegades, n'estic segur, que tots pensem això de tothom. ¿Tu ho penses? Penso això de totes les parelles sempre. I són inescrutables les raons de cadascú i no tenim accés al pensament dels altres. Ni als seus sentiments. Ja no vaig a sopars d'aquesta mena i fa molt de temps, anys i anys, que no n'organitzo cap tampoc a casa. Aquests sopars de parelles que són com sopars d'animals de presa. Ja hi hem passat per aquí i la veritat és que tot el que en queda són els fills. Els fills que potser no cal que venerin la família, ni el país, ni el lloc on viuen, però que sí que han de saber i notar que tot això ho tenen i que en formen part. I que ho hauran de continuar. I que aleshores, potser, s'ho estimaran.
www.miquelcolomer.cat