Dormir dret, menjar triturat, beure amb palleta...

Sabeu què em va passar l'altre dia? Volto per la Riera de Mataró i veig que uns Nens amb cara Nins porten els Nans cap a l'Ajuntament: estic (nerviós i content) perquè falta molt poc per començar la festa major, Les Santes, i totes les figures s'han de concentrar al consistori. M'hi apropo i un Nen amb cara Nin em diu si em fa gràcia posar-me un Nan, només per provar-ho. És la Vella Blava. M'entra justet, però m'entra. Volto amb el capgròs a sobre i aprofito per espantar sis iaies i set criatures tot cridant “sóc en Sánchez Llibre, sóc en Sánchez Llibre!!!”.

Al cap de cinc minuts ve el Nen amb cara Nin que m'ha deixat el Nan i em diu que li torni, que el necessita. I aquí ve el tema: no hi ha manera de poder-me treure el capgròs de sobre. Ho provo estirant fort, estirant fluix, girant el cap, encongint el coll, fent mueques.... m'hi poso polvos de talco, sabó, aigua calenta... no em puc treure la Vella Blavaaaaaaaaaa!!!!!

Tots els amics del Nen amb cara Nin, que també són portadors de Nans, intenten extirpar-me el capgrós del meu cos com si juguessin a estirar la corda sota la mirada d'en Mario Keudel. Venen els Mossos, venen els Bombers, fins i tot ve l'alcalde... ningú em pot arrancar el Nan del cap. Són les 3 de la matinada i potser hi ha 2.000 persones que m'envolten: totes volen saber com acabarà la història. Un equip de coordinació format per policies, metges i psicòlegs decideix quina és la millor solució abans que mori ofegat per la calor i els nervis: trencar per la meitat la figura de la Vella Blava. És aleshores quan la gent de la plaça comença a cridar: “La nostra Vella Blava no la trencaran, la nostra Vella Blava no la trencaran...” Primer són un centenar, però al cap de cinc minuts les 2.000 persones que són davant l'ajuntament canten el mateix. Jo continuo a dintre el Nan i em poso a plorar, tot i que ningú em veu.

L'endemà (passo la pitjor nit de la meva vida), els regidors de l'ajuntament celebren un ple extraordinari i decideixen que la Vella Blava sigui un element del patrimoni històric i festiu de Mataró i en cap cas es pot fer malbé. Paral.lelament, els meus pares lideren un col.lectiu anomenat “Xevi SI; Vella Blava NO”, però només reben el suport de les meves cosines de Vic.

Ja fa gairebé un any que porto el capgros posat. Ja m'he acostumat a dormir dret, a menjar triturat i a beure amb palleta. Té algun avantatge: no m'he d'afeitar, els meus fills es pensen que cada dia és festa major... però tota la resta són desavantatges: als enterraments m'acusen d'enfotra'm del difunt, a la finestreta de la Caixa es neguen a donar-me diners del compte corrent, he perdut la feina perquè diuen que no faig cara de comercial, no em puc fer fotos de carnet...

Sóc una Vella Blava i no vull ser-ho.

(últim escrit de la temporada: aquest bloc torna a finals d'agost. Gràcies als qui m'heu llegit: em fa molta il.lusió que ho feu.)