El Bar d'en Josep

Hola areny@utes! Avui us parlaré del Bar d'en Josep. Durant 4 anys he tingut la sort de treballar a l'escola Anna Mogas de Granollers. És una escola familiar, propera i podria dir-ne moltes coses però no acabaria mai. I és clar totes bones. M'hi sento com a casa, tot i no treballar-hi ja. I avui he anat a fer-hi una visita, perquè ONCE A ANNAMOGUENCA, ALWAYS A ANNAMOGUENCA. Just davant l'escola hi ha el Bar d'en Josep, que en realitat es diu “Le vison” però que tothom coneix com en Josep. SMS de companys de feina “Bn dia. Qdm al Josep a les 8”. És a dir, que ja és el Bar d'en Josep aquí i a la Xina ;-)

Al "Josep" hi vaig aterrar per casualitat el primer dia, just quan tenia l'entrevista de feina de l'escola, sense saber que allà cada matí arreglaria el món amb els companys de feina. El Bar d'en Josep em recorda a la cançó de Bon Dia dels Pets sobretot quan diu “rere el vidre entelat, el cafeter assegura que no era penal
I es desfà la conversa igual que el sucre del tallat.”. En Josep feia cafès, servia i opinava i arreglava el món millor que ningú, us ho asseguro. Si volies tenir una bona conversa sobre política, esports, vida en general era el lloc ideal. I la Sílvia cuinava (i cuina) com els àngels i m'aconsellava. “Sílvia, avui vull fer un sopar especial perquè tinc convidats”. “Doncs mira – em deia- fes entrants i de segon un filet amb fuà per sobre i blablablabla...” I fins i tot en Josep m'havia ensenyat a cuinar. A les 5 de la tarda molts dies canviava la bata de mestra pel davantal de cuina i au! a barallar-se amb els fogons! I els meus alumnes l'endemà em preguntaven “que treballes al Josep ara? És que com que ahir et vam veure cuinant allà”. I és un lloc que, en definitiva, hi havia (i hi ha) confiança. Quan tenia mal de panxa podia demanar un arròs bullit. Quan havia tingut un dia dur de feina, a les 5 hi anava a fer “minitimbes” jugant-me les partides amb cigrons. I arreglàvem el món mentrestant és clar “ que si jo no aniré a votar, total tots fan el que els dóna la gana”... i mil i una converses, totes dirigides per en Josep.

Però en una cosa s'equivocava en Josep. Quan es començava a parlar sobre el fitxatge d'en Cesc, jo, orgullosa, deia “aquest és del meu poble, fitxarà”. I ell em deia que no, que segur que la cosa acabaria igual. I cada matí, sempre que sortia alguna cosa d'ell al diari, de seguida “mira nena, ho veus? Aquest del teu poble es quedarà a l'Arsenal”. I jo m'hi discutia “que no, que jo el veig de blaugrana, que predica amb els valors de l'equip, que és un “currante”, que és el Xavi de l'Arsenal però aquí el volem, que ja veuràs i si no temps al temps”. I resulta que el fitxatge ha arribat i com que jo sempre he dit “tindré la samarreta del Barça quan hi jugui algú d'Arenys” doncs ja he complert. Bé, ja han complert, perquè ha estat un dels regals del meu 30è aniversari. I en Josep, s'ha hagut d'empassar les seves paraules :-) i com que és d'allò més entranyable i simpàtic avui m'ha dit “saps què nena? Va fem-nos una foto amb la samarreta del del teu poble, que al final tenies raó, i a més el "tiu" ho fa molt bé”. I jo li he hagut de dir allò de “HO VEUS?????????” Per una vegada li he guanyat la partida. :-) Ah i Cesc moltes felicitats i molta sort! Perquè jo crec en la gent que té somnis i que lluita per aconseguir-los.