El conte del nostre tió

El conte del petit Tió.

Bet aquí, que no fa pas molts dies, ja començat l'advent, que els jardiners van començar a podar els arbres a tot Arenys. Des del rial fins a la riera, des dels parcs fins a les places, de nord a sud i de est a oest... Tots els arbres, eucaliptus, plàtans, moreres i pollancres serien degudament esquilats.

Les branques, fulles i branquillons estaven tots exaltats. Cap estava content. El futur que els hi esperava no era massa esperançador.

Tots havien crescut durant la primavera, havien donat ombra a les llargues tardes d'estiu. Havien conegut a tot tipus d'ocells, havien jugat amb el vent, s'havien refrescat amb la pluja, havien acaronat el cap dels gegants per festa major, havien escoltat petards i havien vist la vida i el feinejar dels habitants de la vila des d'un mirador privilegiat.

Ja hi estaven bé allà on estaven, cap d'ells volia aventurar-se a canviar la seva vida.

Jo no vull convertir-me en brases, la calor no m'agrada!!

Jo no vull ser un escuradents, no m'agrada que em mosseguin!!

Jo no vull ser serradures, jo no vull ser adob, jo no em vull moure d'aquí!!

Cap d'ells... Menys un...

Allà on la Perera es troba amb la Riera, hi vivia un arbre, un plàtan alt i gros com tots els seus companys de la Riera i a dalt d'aquest arbre, hi havia una branca i la branca tenia set fills i d'ells, un branquilló més petit que el bracet d'un nen, volia marxar de l'arbre i convertir-se en un Tió.

Havia vist un munt de canalla entrant i sortint de la botiga de joguines que hi havia a sota. Nens que enganxaven les seves caretes en els freds vidres de l'aparador. El soroll de les rialles l'encisava, frisava per veure'n algun, somiava poder acostar-s'hi. Aquelles personetes el tenien meravellat i no sabia perquè però no volia altra cosa al món que estar aprop d'ells i escoltar-los riure.

Sobre l'arbre la vida era prou bona però desitjava viure una altra vida, veure una mica de món, conèixer gent i sobretot sentir-se estimat.

Els germans, cosins i companys reien quan el petit branquilló els exposava les seves idees.

Però si tu no ets màgic!!

Però si tu ets molt escanyolit!!

Però si tu no tens boca, tampoc tens cul i et donaran cops de bastó fins deixar-te baldat!!

Sobre el 15 de desembre els va tocar el torn. Uns operaris limitaven uns espais amb cinta de policia i començaven a treure tots els utensilis per procedir a podar l'arbre. En poques hores l'aspecte d'aquell gegant hauria canviat.

La família estava molt neguitosa. Les ordres de la mare branca havien estat clares. Els branquillons i les fulletes havien d'anar junts i un cop ella arribés ja decidiria on anava cadascú.

Els petits tenien por, i el que més els amoïnava era la caiguda al terra que rebrien un cop serrats i separats de la seva mare.

Veient tot aquell neguit, l'arbre de l'Ajuntament els va explicar, que no havien de tenir cap por i que aquest any els arbres havien tingut sort, ja que havia escoltat al senyor Alcalde parlant amb un regidor, que de les fulles en farien un adob per nodrir a tots els arbres del poble i les branques, branquetes i branquillons les portarien a una fàbrica per fer-ne joguines de fusta.

Les serres dels jardiners van començar a fer la seva feina i en un pim pam van deixar l'arbre pelat.

Un cop ja al terra i superat l'ensurt de la caiguda, la mare va organitzar-ho tot. Reunits i recomptats van anar a parar al fons d'un contenidor amb la resta de la família i altres amics dels arbres veïns.

Just en aquell moment el branquilló va començar a pensar en el seu somni de convertir-se en tió. Ara era el moment, s'escaparia. Havia de marxar com fos d'allà dins i intentar aconseguir tot el que havia somiat a la vida .

Com va poder va reptar per el contenidor i en un moment de descuit dels jardiners va sortir fins al carrer.

Rodolant i entre patades d'algun nen juganer va anar a parar al davant de la merceria. De seguit un gos gros i pelut el va agafar i entre les seves dents va viatjar fins al capdamunt del Turó. Allà l'amo del gos el va veure i va obligar al gos a deixar a terra l'andròmina que portava. Una senyora el va trepitjar i va estar a punt de caure i el marit mig enfadat el va agafar i d'una revolada el va tirar a una de les jardineres que guarneixen el carrer.

Allà, sol i mort de fred, s'hi va passar unes quantes hores, fins que ja fosc dos germans, la Clara i en Guillem se'l van trobar i el van agafar.

De seguida li van trobar l'utilitat... El pintarien, li posarien cames i una manteta i en farien un Tió. Un cop enllestit li donarien menjar i si de debò era un tió se l'hauria de menjar tot.

Calentó dins la butxaca de l'abric de la Clara, el somni del petit branquilló s'anava fent realitat. Només quedava una cosa... fer màgia i aconseguir poder pair tot allò que els nens li posaven.

Un cop enllestit, els germans van posar el tió aprop del pessebre i al davant un platet amb quatre grills de mandarina.

Aquella nit, just quan la casa va restar en silenci, el tió va intentar obrir la boca i menjar els grills de mandarina, però la seva boca pintada no va fer cap moviment. Llavors ho va desitjar i ho va tornar a desitjar i ho va tornar a desitjar tantes vegades i amb tanta força que finalment, igual que en Pinotxo va aconseguir cobrar vida. Tenia una boca, tenia ulls i tenia unes cames per anar allà on volia. I el millor de tot...Ho podia fer servir.

Va baixar del pessebre, va recórrer tot el pis on li havia tocat viure i va visitar a cadascun dels membres de la família mentre dormien. Tot allò li va fer venir tanta gana que es va dirigir al platet i es va menjar tota la mandarina.

Quina va ser la sorpresa de la Clara i en Guillem quan al despertar-se van veure que ja no hi havia cap grill de mandarina i que el seu petit branquilló era un tió de veritat.

Tres cops al dia els infants li posaven menjar i just quan ningú mirava la màgia retornava i podia menjar tot allò que la família li havia posat. S'havia engreixat i ja no era aquell branquilló prim i escanyolit. En uns anys seria un tió gros i fort com tots aquells que sempre havia admirat.

El dia de Nadal va arribar. Els nens van traslladar al petit tió a casa dels seus avis i el van posar al costat d'un gran tió de més de trenta anys que, durant tot el sopar, li va anar explicant la història de la família.

Aquell era el dia més important. De tot allò que havia menjat, havia de fer-n'he dolços i regals, si no superava aquesta prova segurament aniria a parar al magatzem de la llenya.

A mitjanit... Quan gairebé tot es fa màgic, la canalla va anar escalfar els bastons a la llar de foc tot el temps que dura un parenostre i un cop ben roents van començar a a picar als dos tions mentre cantaven:

Caga tió, caga torró
no caguis arengades
que son massa salades
caga torrons, pels bons minyons.

I allò si que va ser màgic. Els infants van aixecar la manteta i van trobar un munt de torrons, dolços i regals que els dos tions havien cagat.

El branquilló havia nascut a la primavera i a l'hivern ja era un tió. De fet la vida li havia anat molt bé. Podia córrer lliure pels boscos tot l'any, al desembre l'atipaven de menjar i el dia de Nadal podia veure les caretes dels infants il·lusionades, cantant i rient esperant el seu regal.

...I tot això només a canvi de rebre bastonades cinc minuts a l'any...