El millor moment, ara.

” Per burra! Quina rabia!”, va ser el primer que em vaig dir quan vaig veure totes les xufles escampades pel terra del garatge.

Tenia uns 12 anys, veníem de casa els avis de celebrar alguna cosa amb tota la família. L’avi sempre tenia algun detallet per als néts.

” Veniu a la cuina que tinc una sorpresa per a vosaltres”.  Aquest cop va ser un bol ple de xufles en remull. ” Mmmmmmmmm, m’encanten les xufles!”. Per a mi era una festa, no era habitual menjar xufles, excepte per la Festa Major d’Arenys. Cadascun dels cosins vam omplir una bosseta i vam anar cap a la sala a jugar mentre tots menjaven les seves xufles. ” Jo me les guardo per després, me les menjaré tranquil.lament a casa”, em vaig dir mentre feia esforços titànics per a no menjar-ne. A la meva manera volia que fos un moment especial, i per descomptat compartir-ho amb una dotzena de nens cridaners no en tenia res de especial, preferia esperar per a més endavant.

Va acabar la festa i vam tornar cap a casa amb el cotxe, jo duia la bosseta de xufles com si fos un tresor, desitjant que arribés el moment de gaudir en solitari del meu merescut premi. Durant el trajecte el meu germà i jo vam començar a barallar-nos, per variar. En arribar al garatge, estavem cada vegada més encesos i quan vam baixar del cotxe vam passar de les paraules als crits i en un instant a les mans. De la rabia el vaig voler pegar i sense ni pensar-m’ho li vaig clavar un cop de puny a la esquena amb la mà on duia la bosseta de xufles. Resultat, la bossa es va trencar i les xufles van començar a botar per a tot el terra del garatge. No en vaig poder salvar ni una. ” Per burra! Quina rabia! Si me les hagués menjat quan tocava…”, em lamentava entre enfadada y trista. Vaig aprendre la lliçó.

I tu, vius en el present o en el futur?