El número 14

Agafo el bus.
Fa tanta calor que sembla que l'asfalt es desfà.
La gent va depresa, per Barcelona, tot i la calor. M'ho miro per la finestra del bus.

General Mitre és potes 'enlaire', amb poc caos circulatori gràcies a l'agost.

Arribo on he d'arribar. No hi ha cues, les infermeres van tranquil·les i m'atenen abans d'hora. Simpatia, tranquil·litat, no fem tard, no hi ha ningú que s'esperi a la sala.

Acabada la cosa, la miro als ulls i li deixo anar: 'Per anar a Sants?'

M'enganya i fa que pugi al bus que no toca. Ho descobreixo quan fa una hora que dono voltes per Barcelona.
Gent que puja i baixa, tothom sap on va. Qui més, qui menys té una destinació, jo vaig esperant que aparegui l'estació de Sants.

Tot i que el bus va fent trajecte, travessa carrers i grans vies, jo no arribo a la meva destinació.

S'ha fet de nit, ara em costarà més identificar la parada on he de baixar. Controlo la situació per la finestra. No pregunto res al conductor, tinc gravada (al cervell) l'ordre de 'No molestin al conductor'. No goso aixecar-me del seient (coses de l'educació!!).

El tipus de passatger canvia cap a la matinada. Van més desmanegats, ulls vermells i caminen fent tentines.

Continuem fent voltes (el bus i jo). Si que és lluny Sants,oi?

Mentre surt el sol i la ciutat, que no dorm mai, comença a despertar-se tinc un atac de valentia. Baixo a la propera parada. Entro al primer bar obert, 'La pausa'. Demano alguna cosa per menjar, ara recordo la gana.

Escric l'experiència i en deixo constància.
M'espero una mica més abans de tornar a pujar al bus.
No sé com anirà avui, per anar a Sants?