El pipi, les isòbares i Cuba Visión

Sabeu que em va passar l'altre dia? Són les set i el ring ring ring del despertador em força a semi-obrir els ulls quan sóc feliç disfrutant d'un somni: la Sílvia Cóppulo, la Nina i en Daniel Sirera passeigen en barca per l'estany de Banyoles i comencen a enfonsar-se lentament fins que desapareixen. Oh, oh, quina llàaaaastima!! Però aquest no és el tema.

Em desperto i tinc unes ganes bojes d'orinar. Com mai. Em quedo relaxat després d'una estona davant del water (sóc dels que pixo dret i si puc embrutar la tapa, millor). Però de seguida me n'adono que tinc un problema: no han passat ni vint minuts que torno a tenir ganes de fer pipi. Descarrego novament, però la tranquil.litat em dura deu minuts. Em començo a menjar el coco: que si càncer, que si sida, que si “La vida sin mi”... Al vespre, i després d'haver orinat mil vegades, em miro El Temps de TV3. Surt en Tomàs Molina. I aquest és el tema: és en el moment que veig com en Molina s'equivoca per mil.lèsima vegada amb la previsió quan me n'adono que les ganes de buidar la bufeta desapareixen. Em costa entendre la relació Tomàs Molina/deixar de tenir ganes d'orinar, però minuts després poso el 3/24 i torna a sortir en Molina (ara gravat i, evidentment, tornant-se a equivocar), i em torna a passar el mateix. Vaig al metge del CAP i li explico el meu problema amb CAP esperança que m'entengui. Però em sorprèn i em diu que això és una malaltia que es diu tomasmolionosi i que cada vegada hi ha més casos. Em descriu els símptomes i coincideixen al cent per cent amb els que tinc. I em diu que l'única solució és que ompli la casa de fotografies i motius amb en Tomàs Molina com a protagonista. I si encara ho vull fer millor, m'aconsella que em vesteixi i em pentini (?¿) com aquest farsant de les isòbares. Penjo per tot el pis (pis d'habitatge, no de pipi) fotos d'en Molina, passo per can Jofre per comprar-me pantalons de camal estret i per la farmàcia de la iaia nedadora-mil.lionària de l'Havana per demanar un xampú que em faci caure els cabells.

Al cap de quinze dies vaig a veure al metge per dir-li que estic millor però que encara em veig obligat a anar al lavabo cada hora i mitja. “La sol.lució per pal.liar la malaltia al cent per cent és que vagis a viure aprop d'on ell treballa”. A la nit parlo amb l'Elena i li dic que ens convindria traslladar-nos a viure a Sant Joan d'Espí, prop de TV3. “Però què collons se'ns ha perdut a nosaltres a Sant Joan d'Espí?” Li detallo el problema i es queda esturada. Trobem una escola que ens fa el pes (i que a més a més els pares no han de pelar la fruita) i decidim marxar. El dia que dormim per primera vegada a la nova casa posem la tele al vespre i surt en Tomàs Molina. De sobte veig que, amb llàgrimes als ulls, el bruixot emboirat anuncia que avui és l'últim dia que surt per TV3 i que s'en va a la televisió pública de Cuba. Que pateix una depressió perquè sempre s'equivoca i que, si marxa a Cuba, segur que dient "para mañana sol, sol, sol, sol, sol..." no la cagarà i la seva autoestima pujarà. Em miro l'Elena i li pregunto: “Marxem a viure a Cuba?”