El poema, l'exemple i el que de vegades voldríem
Enviat per @miquelcolomert el
Si no t’ho estimes de tot cor, no hi ha res que puguis defensar i sortir-te’n. Dol d’aquest dia de la Mare de Déu en què se n’ha anat, ens ha deixat, una persona que per damunt de tot ha estimat. Feina, família, poesia, església, deport, poble, país. Ha viscut per això i ha viscut estimant-s’ho tot. I defensant-t’ho, per tant. No rebrem el seu poema de Nadal enguany. Primer any sense el seu poema. El poema i l’exemple de la seva vida. Vida viscuda. Vida escrita. També els bons se’n van. També ens deixen. Queda el testimoni i queda la memòria de la gran obra que ha estat el seu pas per aquest món, d’acord. Memòria i testimoni que no arriben, però, a ser prou consol quan tot és tan recent. Perquè no, no ha viscut debades aquest gran arenyenc d’Osor.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar marfonent-te, de les teves
coses parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties,
de tu parlem, però no pas amb pena.
I a poc a poc esdevindràs tan nostre
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te, a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.
(De M.M.P. Llibre d’absències, amb tan sols el canvi d’una vocal)
De vegades, les evidències enganyen. Això és, si més no, el que voldríem.
