El "xurrero", setanta-cinc cotxets i les ulleres de la Pantoja

La gent d'Arenys no dedica els diumenges al matí a rentar el cotxe. Ni a fer l'all-i-oli de la fideuà del dinar. Ni a planxar les camises que s'han de posar durant tota la setmana. Ni a regar les plantes de maria del terrat. Ni tampoc a jugar a futbol o a tennis taula. Ni a treure els grans de pus de l'esquena de la seva parella. Ni a engegar la moto per anar a fer les “curves” de Tossa. Ni a... La gent d'Arenys es passa tots els diumenges al matí... caminant. Si, si, caminant. Pensareu que és una activitat ben normal per un diumenge al matí, i ho és. Però el que no és tan habitual és que el trajecte a cobrir sigui de... només dos-cents metres!!! La gent camina pel passeig de Mar, des de la cantonada amb la Riera fins al “xurrero”. I punt. Com que el trajecte és curt, l'acostumen a fer quatre vegades, dues d'anada i dues de tornada. A pas lent, com aquell que ja ho té tot fet, amb el diari sota l'aixella. Amb el cap ben amunt, mirant a banda i banda, per saludar a uns i fer veure que no has vist a d'altres. La segona vegada que es passa pel “xurrero” és obligat comprar quatre patates. I la gràcia és aquí: les patates no se les mengen a peu dret, ni asseguts a un banc, ni se les enduen a casa. Com que la gent està cansada de tanta activitat, les patates s'han de menjar asseguts en una de les tres-centes taules dels bars del passeig. Com aquell paleta que va a esmorzar cada matí al bar, s'endú l'entrepà embolicat amb paper “albal” i només consumeix la cervesa i el “carajillo”. A Arenys no passa res, tothom està de bon rotllo amb el “xurrero” i el “xurrero” ben content!! I us preguntareu com pot ser que en un tram de dos-cents metres hi càpiguen tres-centes taules. Doncs si, hi caben. L'únic problema és que després no saps si estàs conversant amb els de la teva taula o amb els de la del costat. Diumenge passat em vaig assabentar amb pèls i senyals dels problemes de la germana i el cunyat d'una dona amb el cabell tenyit de vermell (quin horror!) i amb ulleres estil Pantoja (quin altre horror!), que ho explicava tot amb una fal·lera! Vaig estar a punt de recomanar-li un llibre del doctor Corbella (per a ella, no per a la germana). N'estic segur que fins i tot la sentien els conductors dels cotxes que aquella hora s'aturaven al semàfor de la carretera, que es miraven els que fèiem el vermut amb certa ràbia. I mentrestant pel passeig anava passant gent i més gent... Dada important: si l'índex de naixements està creixent espectacularment a Catalunya, Arenys en té una part important de culpa. Si no vaig veure passar setanta-cinc cotxes en tres quarts d'hora, no en vaig veure cap. I vinga nens, i més nens, i encara més nens... uns plorant, els altres rient, uns quants gemegant, la resta dormint. Quin espectacle, mare meva! Dos dies més tard vaig tornar a passar per davant el passeig, aquest cop en cotxe. Feia sol com diumenge, però les taules i les cadires estaven arreplegades una sobre de l'altra, i només hi havia un parell d'avis prenent-se un conyac a l'Ateneu, segur que d'amagat dels seus fills. Vaig pensar que durant una època els fills amaguen els petits vicis davant dels pares i després són els pares qui s'amaguen dels fills. És la vida. Fins i tot vaig tenir la temptació de baixar a comprar quatre patates i cruspir-me-les amb els dos avis solitaris, però millor deixar-ho per diumenge, el dia que els arenyencs surten a passejar pels dos-cents metres més concorreguts del poble.

10 de febrer de 2005

Originalment aquest text es va publicar aquí