Fer les paus.

" Saps? No canvio res del que estic visquent aquí a Edinburgh amb aquesta familia", em va dir l'altre dia la Mar, " Fins i tot estic contenta de que m'hagi passat tot això". Jo l'escoltava i pensava "realment aprendre l'anglès ha estat la excusa per anar a viure i treballar a l'estranger". La Mar ha viscut un culebrón per entregues a la familia on treballa, cada dia em sorprenia amb un nou capítol, a quin més cutre. Me n'adóno que tant ella com jo hem viscut cada nou episodi d'una forma molt serena, acceptant la realitat del que hi havia i ocupant-nos, ella allà i jo aquí, de gestionat el caos de la millor manera. Finalment el dia 30 canvia de familia.

La experiència hagués estat ben diferent si en el moment en que va començar el culebrón, també haguessin començat les preguntes "per què em passa això a mi? per què que sóc tant gafe? per què que he anat a petar a la pitjor familia". A la vegada aquestes preguntes haguessin portat a les suposicions i als " i si en comptes de venir a Edimburgh m'hagués quedat a Arenys? i si l'he cagat venint aquí? i si estic en perill?". Això hagués desembocat als retrets, " hagués hagut d'escollir una altra familia... hagués hagut d'estudiar com fa tothom... hagués hagut de tornar a Arenys...". En definitiva i resumint, tot plegat hagués conduït a estar rebotada amb la realitat i el barallar-se amb la realitat és una batalla esgotadora i perduda abans de que comenci.

La Mar a part de l'anglès ha après una lliçó magistral que només la vida et regala, que és viure amb accepatció del que és i no del que hauria de ser o haver estat. Viure amb acceptació et reconcilia amb el món i amb tu mateix i et permet ocupar-te dels assumptes amb serenitat, centrament i sobretot amb una càrrega emocional lleugera que et porta a la eficacia.

I tu, de quina manera fas les paus amb la realitat?