@GrupManel #Benvolgut i altres milles

No puc parar d'escoltar dia i nit els Manel :-) i les seves 10 MILLES PER VEURE UNA BONA ARMADURA

BENVOLGUT

Benvolgut, permet-me suposar
que, malgrat que no haguem gaudit de presentació oficial,
més o menys, així com jo, estàs assabentat
de la meva existència, de les coses que faig.
Benvolgut, jo ho reconec, què hi faré, covard de mi,
no és que siguis cada tarda el meu tema preferit,
vostres són les promeses que ningú ja complirà,
vostres les nits que els telèfons no paraven de sonar.
Però sí que et vaig veient en discos que al final no et vas endur
i alguns quina meravella, i alguns que mai tindràs prou lluny,
benvolgut, i en un somriure que fa sola caminant
i en aquella foto antiga oblidada en un calaix:
heu parat una furgoneta aprofitant la vista privilegiada d’una ciutat.
Tu assenyales l’absis romànic d’una catedral i sou joves i forts!
I sentiu l’eternitat al vostre davant!
I, benvolgut, ni sospiteu que gent com jo
estem esperant.

I que simpàtics que se us veu, i quin mal devia fer,
i m’ho imagino -o ho intento- i t’asseguro que comprenc
que encara avui, sense remei, tot trontolli un segon
quan un amic, amb bona fe, pronuncia el vostre nom.
Però vull pensar que tot va bé i que no enyores aquells temps,
que fins i tot en recordar no saps per què però estàs content
i vas veient coses pel món que t’estan agradant tant
i agraeixes que entre els dos em féssiu créixer amagat.
Amagat en mentidetes, en dubtes emprenyadors,
en cada intuïció fugaç d’una vida millor,
amagat en “som molt joves per tenir res massa clar”,
amagat en “no sé què és, però, nena, no puc respirar”.
Ai, benvolgut, que estrany si un dia et van fer mal
el meu amor, la meva sort, les meves mans
o el meu dit resseguint-li la columna vertebral!
Benvolgut, que ha arribat i es vol quedar!
Ai aquests dits, no són senzills, de gent com jo
que estava esperant.

Benvolgut, ho deixo aquí, que sé que ets un home ocupat.
Suposo que és moment d’acomiadar-me esperant
no haver-te emprenyat massa, no haver semblat un boig,
que la força ens acompanyi, adéu, fins sempre, sort!
Per si un dia ens creuem ja em disculpo, que em conec,
faré d’home seriós, esperaré darrere dret
mentre tu li fas brometa, “veig que ara els busques alts”,
mentre tu et reivindiques com molt més elegant.
Farem adéu i marxarem i ella em dirà que t’ha vist vell
i, pas a pas, ja estaràs tan lluny
com el cretí que abans d’entrar a Història li tocava el cul
arrambant-la contra els arbres del costat d’un institut.
Ai, pobrets meus, com s’haguessin espantat,
si entre els matolls, sortim tu i jo dient
“ei, aquí els senyors, estem esperant.
Xicots, aneu fent lloc,
que estem esperant”.

LA CANÇÓ DEL SOLDADET

Escolteu la cançó del soldadet
que a través d’un ull de bou
veu que volen uns falciots!
I no és que hi entengui molt, el soldadet,
però, que volin els falciots,
deurà voler dir que la terra és a prop.
I tan a prop deu ser que baixa el capità
i intenta no semblar nerviós
mentre acaba la instrucció:
“Concentreu-vos, soldadets, sigueu prudents
i arrapeu-vos a la vida
amb les ungles i amb les dents”.
Ja a coberta, els homes resen.
Ja a coberta, els homes resen.
I fa un amén, poc convençut, el soldadet,
i acaricia el seu fusell,
intentant no pensar en res.
Des de proa es van fent grossos els turons,
“soldadet, valor, valor,
que depèn de gent com tu la sort del món”.
Però “si una bala enemiga creua el vent
i em travessa el cervell”,
es planteja el soldadet,
“les onades m’arrossegaran
i mil peixos de colors
lluitaran per devorar la meva carn”.
I és quan pensa “jo m’amago;
quan no mirin, jo m’amago”.
Però sempre miren, i el vaixell s’està aturant,
les comportes s’han obert
i, en un segon, s’inunda el mar
de soldats disparant a l’infinit
amb un soldadet al mig,
que carrega mentre insulta a l’enemic.
I entre bomba i bomba tot li va prou bé
fins que una cau just al costat.
Primer es diu “sort, de què t’ha anat…”,
però després sent a l’esquena un dolor estrany
i en tocar-se-la li queda tot el braç tacat de sang.
Gira el cap a banda i banda.
Seu a la sorra i descansa.
I mentre arriba el coi de metge, el soldadet
es tranquil•litza repetint
què farà, on anirà, si sobreviu:
“Aniré a ma mare ben vestit
i, abans que res, li hauré de dir
que em perdoni per tractar-la sempre així;
aniré a la Margarida a fer-li un fill
per, només veure’l, intuir
que l’estimo més del que m’estimo a mi”.

EL GRAN SALT

He fet un salt, un salt estrany
que ens ha aixecat més de tres pams.
Sortia fum, tan dens i blanc,
i a dins tu i jo i el meu gran salt.
Teníem por mirant a baix,
teníem por i ens hem quedat
mig abraçats, sentint el salt
regalimant-me entre les mans.
Els testimonis oculars
diuen “quin salt, carai quin salt!”;
les mares diuen als infants
“no us apropeu, que ha fet un salt!”.
Érem tu i jo amb el món a part
i ara és el món que ens salvarà
entre les runes d’aquest salt,
que érem tu i jo i ja no ho som tant.
Que això nens cau, que això nens cau!
Crido el teu nom entre el fum blanc.
“Agafa’t fort i, si pots, cau
amb els dos peus i en un lloc pla”.
I mereixíem un comiat
més digne de ser recordat
i no aquest veure’ns destrossats
per la força de la gravetat.

Tu, saltador que saltes salts!
Tu, grimpador professional!
Tu, amic per sempre ambulant
que et defineixes pels teus salts!
Que fàcil tot! Que bé que estàs!
En els teus ulls il•luminats
ja s’intueix la immensitat
de tot un món al teu abast.
La nit caurà, la nit caurà,
la nit caurà i desplegaràs
un somni dolç i atrotinat
dels saltadors que salten salts.
I fins demà, i fins demà,
i, a fora, hi bufa un vent tan suau,
i el saltador s’adormirà
fent cara de res,
fent cara de salt.

BOOMERANG

Va arribar el tiet amb barba llarga, els avis feien dinar especial,
i va dir “nens, esteu morenos”, i va dir “almenys, heu crescut un pam”.
I l’Ignasi i jo li escoltàvem mil aventures de països llunyans
i estaven bé, i eren distretes, però era difícil treure’s del cap
el fer volar per damunt del barri aquell regal estrany.
Per fi a baix, vam situar-nos a una distància prudencial
de les senyores que es bronzejaven i dels cotxes aparcats,
vam estudiar els corrents de l’aire, vam assecar-nos la suor de les mans.
Però el boomerang s’encallava entre les branques i no tornava mai.
Però el boomerang reclamava la perícia d’un professional.

I van baixar els altres amb la Vanessa -ai la Vanessa, com li deu ‘nar?-,
menjaven pipes amb arrogància, se’n fotien des del banc,
fins que avorrit d’aquell espectacle va venir el Xavi, que era més gran,
“deixeu-me un tir, feu-vos enrere, deixeu-me un tir, colla de matats,
que això és canell, que això el que vol és un bon joc de braç!”.
I, senyors, tan bo és insistir com saber-se retirar
i, no sé l’Ignasi, però, en el meu cas, puc reconèixer que em va fer mal
veure en els ulls de la Vanessa que la cosa es posava interessant.
Però el boomerang va encallar-se entre les branques i no va tornar mai.
Però el boomerang reclamava la perícia d’un professional.

Però parlo de temps, crec que era el juliol en què es va fondre l’Indurain
i vam maleir el danès i les rampes d’Hautacam.
Els anys, en fi, ens han fet com homes i, malgrat que ningú ha procreat,
vaig pensant alternatives, per si mai es dóna el cas.
I en aquest món entre els meus forts no hi haurà mai els detalls
però m’esforçaré i una cosa m’abstindré de regalar,
que la infantesa serà divertida, màgica, lliure, d’acord, acceptat,
però no hi ha tant temps per perdre i, tard o d’hora, només queda una veritat:
El boomerang s’encallava entre les branques i no tornava mai.
El boomerang reclamava la perícia d’un professional.

LA BOLA DE CRISTALL

Mira,
surt el sol a les ciutats on haguéssim pogut viure
i una llum plena de pau va inundant totes les cuines.
Jo faig pinta de tranquil, i tu sembles tan tranquil•la.
I ens crido: “Treu-te la disfressa i revela qui ets!
No em crec que sigueu la vida que ens estem perdent”.

Mira,
tot ha anat segons el pla, quin exemple d’harmonia,
això és creure en el que un vol i invertir amb saviesa els dies,
si prens nota, crec que ens surt un bon llibre d’aforismes.
I ens crido: ”Observant-vos les mans, us he vist el truc!
No sou realment la vida que ens hem perdut”.

Mira,
panderetes, serpentines, apa nena, quines mitges,
hi som tots, sí, però fixa’t bé, com et miro, com em mires.
Va, assumim-ho, els dies bons gairebé som invencibles!
I ens crido: “Això és lamentable teatre amateur!
I no la vida que se’ns escapa a cada moment”.

Mira
com els nervis no han pogut, les paraules que buscàvem.
Les diem i no fan por, les diem amb la veu alta:
“Amor meu, sempre hi seré, amor meu, com ho dubtaves?”
I ens crido: “Ja sé de què aneu i he perdut l’interès!
Que la vida que ens hem perdut simplement no existeix”.

ANIVERSARI

Els llums s’han apagat, han tret el pastís,
aplaudien els pares, els tiets i els amics
tots alhora, agrupats en un únic crit,
“que demani un desig, que demani un desig”.
I tu, nerviosa, com sempre que et toca ser el centre d’atenció,
has fixat els ulls en un punt imprecís del menjador
un segon, dos segons, tres segons, quatre i cinc.
Els teus ulls cavalcaven buscant un desig,
les espelmes cremaven i alguns dels amics
t’enfocaven amb càmeres de retratar,
una veu comentava “ai, que guapa està”
i jo, en el fons, m’acabava el culet de la copa decidit
a trobar un raconet adequat per fer-me petit, petit.
Del tamany d’una mosca, del tamany d’un mosquit.
Per un cop empetitit, sota els tamborets
i la taula allargada pels dos cavallets,
fer-me pas amb prudència per un entramat
de sabates d’hivern, de confeti aixafat,
i esprintar maleint la llargada dels meus nous passets
i amagar-me entre un tap de suro i la paret
just a temps que no em mengi el collons de gatet.
I escalar les sanefes del teu vestit
i falcar el peu esquerre en un descosit
i arribar-te a l’espatlla i seure en un botó
i agafar un pelet d’aire i, amb un saltiró,
enganxar-te un cabell i impulsar-me en un últim salt final
i accedir al teu desig travessant la paret del llagrimal.
Ara un peu! Ara un braç! Ara el tors! Ara el cap!

I ja dins del desig veure si hi ha bon ambient,
repartir unes targetes, ser amable amb la gent
i amb maneres de jove discret i educat
presentar els meus respectes a l’autoritat,
escoltar amb atenció batalletes curioses als més vells,
fer-me fotos gracioses amb altres il•lustres viatgers
i amb un home amb corbata que no sé qui és.
I en el núvol de somnis que tens a l’abast
i entre d’altres que, ho sento, però ja mai viuràs,
detectar un caminet que m’allunyi del grup
o una ombreta tranquil•la on, desapercebut,
estirar-me una estona i, per fi, relaxar-me celebrant
el plaer indescriptible que és estar amb tu, avui que et fas gran,
mentre a fora de l’ull les espelmes es van apagant.

Afegeix un comentari nou