I ells: "Gràcies, gràcies"; i jo: "De res, res"

Sabeu que em va passar l'altre dia? Vaig anar a la piscina. Objectiu: baixar cent grams per setmana, quatre cents grans per mes, quatre coma vuit quilos per any. Si continuo amb aquest ritme, calculo que, quan tingui cinquanta-cinc anys, pesaré tres quilos. Aleshores sí que seré ràpid jugant a futbol i em podré posar samarretes cenyides. Però aquest no és el tema.

Aparco la bicicleta i entro. La porta d'entrada és de vidre, amb pany de ferro. És una porta que pesa, que has de fer un esforç per obrir-la, però que també té una virtut: es tanca sola. Tu la deixes anar i ella, a poc a poc, torna al seu lloc d'origen. Mai queda tancada del tot, però quasi. I jo que agafo la porta i, just quan decideixo deixar-la anar, comença a entrar i sortir gent. Vinga gent. I més gent. I aquest és el tema: no sé ni com (ni quan) deixar la porta.

Jo, amb la porta a la mà. I tothom: “Gràcies, gràcies”. I jo: “De res, de res”. Entra en Vicenç Tarrés: “Què passa, Galzaran?” I jo: “Bé, anar fent!”. Entra en Roc Canals: “Xevi, com va?”. I jo: “A fer quatre piscines”. Tots tenen pressa, tots passen de llarg. Ningú no fa l'esforç d'agafar-me el relleu. Passen dos minuts, passa un quart d'hora, passen dues hores. No trobo el moment de deixar anar la porta. Tinc gana i set. Penso en trucar l'Elena al mòbil per explicar-li el motiu del meu retard. No porto el telèfon, quan vaig a la piscina sempre el deixo a casa. I no paren d'entrar i sortir avis grans amb bambes de jove, avis joves amb pantalons de targal, homes amb cara de nen, nens amb cara d'home, dones amb roba de nena, nenes amb mirades de dona. I més gent, i més gent. I ells: “Gràcies, gràcies”. I jo: “De res, de res”. Al cap de sis hores veig que hi ha menys moviment al vestíbul. Però no. Torna a venir gent, i més gent.

Fa nou dies i deu hores que sóc al mateix lloc, aguantant la porta de la piscina. Trobo a faltar en Pau i en Martí i el bacallà al pil pil de me mare. No sé res d'en Chigrinsky. Estic cansat. L'Elena m'ha portat l'ordinador perquè pugui escriure de tant en tant, una mica de menjar per mantenir-me, una ampolla d'aigua i dues samarretes de recanvi. I ells: “Gràcies, gràcies”. I jo:”De res, de res”.