Ja n'hi ha prou!

Fa dos divendres vam anar al concert de Sanjosex, un dels grans d'aquest país, de fet segurament, un Lluís Llach de les noves generacions, no per l'estil musical, ni tampoc per la temàtica de les lletres, sinó per la capacitat d'escriure pensaments col·lectius importants i fer-ho amb qualitat.

Però bé, aquest no és el tema amb el que em vull centrar. Al concert de divendres passat, una vegada més, i com passa a tots els concert haguts i per haver, arriba aquell moment, el final del concert. Bé, el final fictici del concert. Perquè tothom sap que allò està recontraplanificat, però en canvi tothom segueix la pamtomima. El músic marxa, els assistents aplaudeixen fervorosament, el músic surt a saludar, els assistents emprenent el crit de "no n'hi ha prou" i finalment el músic surt de nou a tocar 2 o 3 temes més.
Quina absurditat... si tothom sap que marxarem tots plegats quan els llums de sala s'hagin obert i soni música ambient. I tothom sap que el músic tornarà a sortir, és més, el músic ha deixat aquells 2 o 3 temes expressament per el segon final del concert.

Cal que fem tot aquest teatre? No podríem anar a un concert, que el músic toqués del principi al final i ja està? En sabríem? Ens agrada massa creure que tornen a sortir per nosaltres? als músics els hi agrada massa creure que són aclamats??

Per descomptat, són qüestions idiosincràtiques, però tot és plantejable, oi?