Jo no vull anar a classe!

” A classe!”

” No… és que estic molt cansada… no em trobo bé… tinc molta feina a casa… les maletes per desfer… un munt de mails per contestar…la casa per netejar…no hi puc anar, millor truco i dic que estic malalta….”

” A classe!”

Aquest diàleg intern va ser molt més llarg, les excuses més variades, refinades i creibles, quantes més excuses sorgien, més reals semblaven. Cada cop me les creia més i m’instalava en la tossuderia, ” Jo no puc anar a classe, perque…”. Com més intensa era la tossuderia més desafiant i contundent era la veu que em manava ” A classe!”. Va guanyar la veu i vaig anar a classe, afortunadament ja que jo sóc la professora!

Dijous vaig tornar d’Anglaterra on he estat quatre dies visitant a la Mar, la meva filla que viu i treballa allà. Ha estat tanta la desconnexió amb el meu món habitual que a la tornada no en tenia cap ganes ni de donar classes de ioga, ni escriure el blog, ni meditar ni res de res, només volia perpetuar la bona vida del viatge a Londres. M’ha agradat viure aquest conflicte que ha durat un parell de dies: per un costat el que jo volia fer, validat per un munt de excuses que li donaven una aparença de veracitat sorprenent i per l’altre costat el que havia de fer, sense excuses. La ment és trapella, busca qualsevol escletxa, el moment en que baixem la guardia per fer de les seves i capgirar-ho tot, ens condueix a la inercia, la mandra, a justificar-nos, a mirar enfora i tot per a tenir-nos allunyats d’allò que realment ens nodreix, sense excuses, mirar endins, connectar-nos amb la font, i realitzar el nostre Esser. La ment en definitiva no té cap interés en que siguem feliços.

Sé quins són els nombrosos obstacles que salto cada día per anar a donar la classe de ioga, sé quin és el preu que pago per a vencer la meva propia inèrcia i les trampes de la meva ment, com també sé quin és el preu que hauria de pagar si li fes gaire cas i em quedés a casa donat vida a les meves excuses.

I tu, de quina manera vences la teva inèrcia?