L’aventura americana, per Josep M. Arnau (I) #MesdelsIndians

Disset anys enrere, treballava en l’elaboració d’un article dedicat al teatre de Josep M. Arnau i Pascual. Publicat al número 8 dels «Quaderns d’Estudis Arenyencs» (desembre 2000), dedicava la darrera part del text a la forma en què Arnau tractava, des del seu punt de vista, l’aventura americana.

1
La segona meitat del segle XVIII marca la progressiva obertura dels ports catalans als d’Amèrica. Les disposicions legals, sempre a remolc de la realitat, intensificaven les relacions econòmiques amb aquelles terres, alhora que afavorien el fenomen, també econòmic a més de social, de l’emigració. En el context del teatre d’Arnau, la producció més assenyalada del qual és entre 1853 i 1875, l’emigració catalana a Amèrica a l’interval 1860-1861 es xifra en unes 3.350 persones. La seva distribució territorial és favorable a l’illa de Cuba, que rebia el 66% d’aquest total. La resta es repartia entre Argentina, Puerto Rico, Uruguai, Mèxic i Brasil.

 

Arnau demostra una interessant noció de la gent de mar i de les seves ocupacions. Descriu amb facilitat les característiques tècniques d’un bergantí, les possibilitats de construcció d’una corbeta o d'una bricbarca, la presència de gussis a la platja. I calcula, de la mà de Don Panxo, el fill del consignatari a «Un embolich de cordas», les possibilitats del bergantí perquè Joan el Capità, que ha de ser el seu cunyat, en tingui prou amb quatre viatges rodons i amb càrrega regular per a poder-se retirar. Coneix els vents, les dites marineres, la durada de les llargues singladures que comunicaven els ports antillans amb el de Cadis, i els “souvenirs” que es podien portar de les illes, molt allunyats dels productes comercials habituals: cotorres, que una vegada aquí totes es morien, vestits, jocs de cafè, mantes i paraigües («A bordo y en terra», acte primer, escena X).

 

Aquesta llista podria fer pensar que, malgrat tot, els coneixements d'Arnau sobre aquests temes eren superficials. Per això no volem evitar transcriure la descripció emocionada que fa Nen, el nostramo d’«Un embolich de cordas», d’una avarada a la platja, a l’escena V de l'acte primer:

 

Li vull esplicar:
Figuris que’l bastiment...
-vull dí el barco, si no ho sap-,
posat dintre las anguiles
y els masteleros baixats,
ha deixat ja son assiento,
obrintse en la arena pas.
La gent, formant dos murallas,
li flanqueixan los costats.
Al aire los gallardets,
descansa sobre dels pals,
subjectat sols per dos betes,
-cordas de un gruix de mij pam-,
que cenyint-lo per son centro,
van a parar al detràs.
Allí fan una lligada
que a son temps han de tallar.
Concentrada aixís la forsa,
y per devant impulsat,
va caminant poch a poch
y las argas van rodant
fins que'l mestre, ab veu de mando:
"alto" crida, "prou virar!"
y es que el barco arriba al punt
en terra son últim pas.
Ja las onas bulliciosas
lo acarician per davant,
invitant-lo solapadas
ab tant enginy com engany.
Llavoras los aparejos
y el desnivell calculat,
puja ayrós, sobre un banquillo,
lo mestre o son capataz.
Lo capità diu: "Noy, talla"
Se sent un cop de destral,
queda el barco a la ventura
y és general la ansietat.
Allò és el cop decissiu
y el silenci és sepulcral.
Poch dura aqueixa inquietud
y aquets solemnes instants.
Tornan a rodar las argas,
se sent cruixir los pals,
el barco està en moviment
y el silenci s'ha acabat.
Los uns cridan: "Vira!... Vira!"
Los altres... "Ja va!... Ja va!... "
Pren el barco la arrencada
y la esplosió és general.
"Bon viatge!"... "Vent en popa!"
"No's detura"... "Al aigua va!"
Tiran las gorras al aire
y tots corren dret al mar.
Y és que aquella esbelta massa
ja las aiguas va tallant,
y ab moviment magestuós
que'l pendent ha acelerat,
y entre remolins de escuma
y la fumera dels pals;
entra en sa pàtria adoptiva,
pren possessió de la mar.
Ja avansa, deixa la escala... (ràpid)
Ja flota, ja està salvat...
Ja ondeja de la mitjana
la bandera nacional
y se sent dels mariners
dols, melancòlich cantar.
Tot són aplausos y vivas,
tot glòrias pe'l Capità,
tots comentan la varada.
Tots diuen: "No s'ha vist may".
Y entre els cants dels mariners,
y el rompents que creixen ja,
y els xiulets de las maniobras,
y el públich que's va animant...
forman una algarabia
tant nova, tan singular,
que entusiasme al més apàtich
y esclama ab tots: "això és gran!"

 

Fotografia: Arnau cap a l’any 1880. Il·lustració extreta del número 21 d’ «El Teatre Català»

1 comentari

Afegeix un comentari nou

Comentaris

christoper

Sugerido por Foro El Mito el

Enviat per christoper el Ds, 29/07/2017 - 20:56

Sugerido por Foro El Mito el 11.01.2012 a las 18:26h.








Here is my web page - farmacia online tenerife (Julian)