La motivació com a tema

Naturalment que aquest element psicològic és fonamental en qualsevol apartat en el que intervé la conducta humana. Estarem d'acord què és el motor que ens porta a moure'ns per alcançar objectius. Com aquella faula de la pastanaga lligada al davant del ruc. Quan la motivació no existeix o decreix, trobem una sobrecàrrega en les nostres tasques, i una apatia que prompte o tard ens hi fa perdre l'interès per les coses, les persones o els projectes en els que estem ficats.

 Ara bé, això mateix si ho traslladem als sectors en els quals el factor humà és més important doncs, l'assumpte adquireix més rellevància. Permeteu-me que faci unes pinzellades del col·lectiu de l'educació què és el que més conec.

Els/les mestres, professorat i docents, tenen una tasca  important i alhora feixuga en la formació de l'alumnat. Això comporta un esforç no solament de feina sinó, també, de contínua preparació i d'energia per portar-ho a terme. D'un temps ençà hi percebo una certa desmotivació en el meu col·lectiu. Suposo que són molts el factors que, d'una manera o altra, incideixen en aquest aspecte. Naturalment que no parlem de casos individuals, sempre hi han estat i sempre hi seran: l'edat, l'ambient de treball, l'estat físic i emocional i en definitiva la pròpia personalitat del docent, fan que uns estiguin més il·lusionats, mes ficats que d'altres, però en termes generals, potser fa un temps, jo no ho percebia d'una manera potser tan marcada.

No crec que les retallades siguin l'únic motiu d'aquesta diguem-ne “desmoralització”. I que consti que penso que la manca de recursos actua com a gota malaia que fa vessar el got.

Quan comencí a exercir coma docent, ja podeu imaginar-vos els recursos de què disposàvem els pobres mestres. Aquesta pobresa incloïa un sou que a mi, particularment em donava per comprar-me al mes una peça de roba i pagar just la pensió on m'allotjava. Potser m'ho mirava amb ulls de molta joventut, o potser aquelles paraules d'un inspector, el qual ens volia motivar dient-nos que a la classe, la imaginació i les ganes de fer hauria de suplir totes les mancances de que patíem, ves a saber.

I és què, repeteixo, amb totes les professions és molt important tenir l'element humà motivat, però en d'altres com la nostra, és fonamental. I ho subratllo, la motivació és fonamental. Com sinó, es podrà dur a terme l'acte educatiu, on tots volem que els nostre alumnes surtin preparats, capacitats, amb ganes i il·lusió per aprendre i educar-se?

Qui no recorda aquella mestra o mestre que el va marcar, amb una faceta o altra, i del què rajava un pou de complicitat i de motivació per la tasca que desenvolupava? Jo, particularment, de primària vaig tenir dos mestres, un que el vaig “patir” i l'altre  que el vaig”anhelar”.. Del primer me'n oblidaria totalment. I del segon, que mai el vaig tenir, sé que tenia una enveja sana dels companys de l'altra classe, i  que jo feia volar amb la meva imaginació per les coses que m'explicaven, dels projectes i i de la il·lusió que despertava en els seus pupils. Només a tall anecdòtic, aquest segon mestre era republicà i ja podeu imaginar-vos el que va durar al poble, quelcom menys que una mosca quan comencen els primers freds.

 Els debats i les accions sobre retallades i manca de recursos em semblen importants en aquests moments. Però no penseu que  fóra bo, també, debatre i repensar una mica sobre el paper dels docents en el moment actual i veure per on van ,i sobretot cap on van, reformes i contra-reformes educatives que, d'una manera o altra, deixen l'educació, potser una mica sense rumb i als mestres desorientats?