La Pilar López de Ayala i jo (1a part)

Sabeu que em va passar l'altra dia? El cor em batega a dos-cents per hora: llegint les pàgines culturals de l'Avui me n'assabento que l'actriu Pilar López de Ayala és a Barcelona representant una obra de teatre. Al cap de dos minuts ja tinc l'entrada.

Arriba el dia de la funció. Tremolo quan veig que trepija l'escenari: m'agraden els seus llavis, el seu nas, la seva serenor, el seu coll... M'imagino que és una dona per xerra-hi hores i hores, per compartir la manta del sofà, per sortir a sopar amb vestit negre... Fins i tot l'hi faria de gust el suc de taronja del matí.

De sobte es comença a sentir un soroll molt estrany, com un terratrèmol que arriba de mica en mica: grrrrrrrrrrgrrrrrrrrrrrrrrrrrgrrrrrrr...!!!!!!! Les butaques surten disparades, el terra de fusta s'obre com si fos una cremallera, els llums de seguretat cauen a terra com avions de saldo... els actors marxen corrents de l'escenari i la gent es torna boja cridant i plorant: és el caos total, la fi del món. El sostre comença a cedir i a mi no se m'ocurreix res més que recitar en veu alta l'alineació del Barça de Menotti de l'any 83: Urruti, Sánchez, Migueli, Alexanco, Julio Alberto; Víctor, Schuster, Esteban; Carrasco, Maradona i Marcos. Quin gran equip, penso, mentre em refugio com puc en un racó de la sala, arraulit com el soldat humil.liat pel capità fill de puta. Tanco els ulls i només sento fustes que es parteixen, pedres que roden, explosions elèctriques... i la respiració d'una altra persona que s'ha posat al meu costat i que també es tapa el cap com pot.

Cinc minuts després obro els ulls: conto fins a cent-seixanta persones plenes de sang, partides per la meitat: un braç per aquí, una melsa per allà... un drama. Tots morts. Tots no, la persona que s'ha posat al meu costat també està viva. Quan aixeca el cap me n'adono que és la Pilar López de Ayala. Ja m'imagino el titular del diari: “La actriz Pilar López de Ayala i un hombre de 37 años, únicos supervivientes de la explosión en un teatro en Barcelona” (per què sempre que m'imagino un titular em surt en castellà?)

Entre runes i petits incendis, la Pilar i jo sortim al carrer per demanar ajuda. Però la imatge encara és més impressionant: tot està destrossat, tot. Centenars i centenars de cossos sense respiració són a terra; els arbres estan partits; les cases són com les peces d'un Lego abans de muntar; els carrers estan plens d'una barreja de sang, sorra, quitrà i aigua bruta. Ens mirem i no sabem què dir-nos ni a on anar. No van els ordinadors, les ràdios, els mòbils...

La fi del món ha arribat i a mi m'ha agafat com a únic supervivent al costat de la dona dels meus somnis. Mentre ella comença a cantonejar una cançó molt bonica,“White winter Hymnal” dels Fleet Foxes, a mi en venen al cap unes quantes preguntes: Li agrada dormir a l'esquerra o a la dreta del llit? Pensarà com jo que l'Iniesta està sobrevalorat? Es fa la manicura al menjador o al lavabo? Li agradaran les olives amb pinyol o sense? Totes aquestes respostes i més coses, d'aquí set dies.