La Pilar López de Ayala i jo (2a part... i última)

-En el capítol anterior: arriba la fi del món i, per casualitats de la vida, només hi ha dues persones que sobreviuen: la dona dels meus somnis (l'actriu Pilar López de Ayala) i jo. Què puc demanar més?

… Els primers dies mantenim les distàncies: ella camina amb posat seriòs i es passa hores i hores sense dir-me res. Jo tinc ganes d'abraçar-la, treure-li l'unica peça de roba que porta posada (un vestit de cotó que li va a la mida) i escolarme per dintre seu com un cuc hiperactiu.

Un mes i mig després comencen a passar coses rares: són les tres de la matinada i jo dormo com un liró quan, de sobte, obro els ulls i em trobo la López de Ayala mirant-me fixament a dos pams de la meva cara: m'espanto. L'endemà no li comento res, però ella sap (perquè jo li he explicat) que jo sóc molt poruc (trauma infantil).

Al cap de dos dies em llevo i me n'adono que m'ha rapat al cap al zero i m'ha pintat unes llàgrimes de color vermell sota els ulls. Li pregunto per què es passa les nits fent-me coses tan estranyes i em contesta amb una pregunta:

Ella: “Quieres hacer el amor conmigo?”
Jo: “Però...”
Ella: “Quieres o no quieres?”
Jo: “Si”
Ella: “Esta noche”
Jo: “Vale”

Accepto el repte amb una barreja desigual d'il·lusió (20%) i acolloniment (80%).
Em fa estirar a terra, em tapa els ulls amb un mocador i em diu que m'esperi: noto que puja sobre meu i em comença a mossegar. De les pessigolles inicials passem a pessics insuportables per acabar amb uns blaus impressionants. Fujo de sota seu com puc. Marxo corrents i m'amago en una petita cova, però no tarda en veure'm, m'agafa per l'esquena, em fot quatre cops al front amb una pedra punxeguda i perdo el coneixement. Em llevo unes quantes hores més tard: m'ha lligat en un arbre i noto que em fan mal les cames: les tinc ensangonades, plenes de talls que m'ha fet amb una ganivet de cuina. Em desmaio de dolor i em moro de ràbia: on és la “meva” Pilar López de Ayala? Què se n'ha fet d'aquella noia guapa/fascinant/intel·ligent que jo admirava?

Quan em desperto noto que porto un collar de gos i que estic lligat en una barana de ferro. Només penso en marxar, però sóc incapaç de moure'm. Em porta lligat, m'obliga a menjar ossos de cossos humans i fa les seves necessitats escatològiques sobre meu. La meva vida és una merda i una humil·liació continua!! Penso que em vull morir.

I la cosa va a pitjor: un dia se li ocorre tallar-me les cames amb una serra mecànica; un altre dia m'exprimeix un testicle amb un trenca-nous; un matí s'entreté partint-me síndries de vuit quilos sobre el meu cap... Fins que arriba una nit que, hores després de treure'm un ull amb una cullereta de cafè, mantenim aquest diàleg:

Ella: “Me quieres?”
Jo: “No sé...”
Ella: “Creo que eres el hombre de mi vida”
Jo: “Si tu ho dius...”

I mentre sóna de fons “Feed my soul” dels The Holmes Brothers (http://www.myspace.theholmesbrothers) ens fem un petó i ens prometem amor etern.