La transició

L'altre dia em va passar... Hi ha alguns dies a la vida, que no tens temps de dormir... Era l'últim cap de setmana de juliol, hi havia un concert dels Amics de les Arts a Mataró i la Girasol a Sant Pol, i a les 8 del matí havia de ser a la plaça del casino perquè resulta que a una companya del Cor de Noies se li ha acudit casar-se, i clar, s'ha de fer el corresponent comiat de soltera... és a dir, que si ho volia fer tot, no tenia temps de dormir, i clar, tot era digne d'assistència..
Cap a les 8 del vespre vam agafar el cotxe, i cap a Mataró! a sopar i a veure un magnífic concert dels Amics de les Arts! Quan vam sortir, vora quarts de dues, vam prendre la decisió d'anar a Sant Pol però marxar-ne a les 5 en punt. Com ja es veia a venir, a les 6 encara érem a Sant Pol.
Encara amb ben poca llum i veient com al mercat ja hi havien força parades -el nivell de parades muntades, defineix perfectament la zona horària en la que et trobes- arribava a casa, sabent que no dormiria.
Em vaig estirar al llit per horitzontalitzar una estona -que sempre s'agraeix-, em vaig llevar, em vaig dutxar i vaig sortir altra vegada al carrer, amb les ulleres de sol posades i amb el pas decidit i va començar un gran matí divertidíssim, un dinar meravellós, una tarda d'inscripcions de macips, un vespre de concerts i una visita a Can Jaume (altrament conegut com a Jonhys).
Però el millor de tot va ser viure l'hora de la transició. L'hora de la transició es troba entre les 6 i les 8 del matí. Quan sortíem de Sant Pol,cap allà a les 6, encara era fosc, la gent estava contenta i festiva i ens acomiadàvem amb un "Bona nit".
Només mitja hora més tard, quan havia acabat de fer el repartiment corresponent i arribava a casa, ja ens trobàvem enmig d'aquell moment meravellós, on conflueixen els últims d'anar a dormir i els primers en aixecar-se. Aquells que es miren i no saben si la cara de son és perquè encara no s'han ficat al llit o si és perquè n'han sortit massa d'hora, moment en què dius "Bona nit" perquè te'n vas a dormir, però just en el moment en que acabes de dir-ho te n'adones de que hauries d'haver dit "Bon dia", i que quan ja t'has conscienciat de que has de dir "Bon dia", ho dius i resulta que al qui li has dit et mira i et diu "bona nit" i somriu. Ara bé, tothom té clar que un cop al bar, s'esmorza (no es fa el ressopó, ni res d'això), i que quan se surt del bar, i ja has esmorzat, és a dir al cap de mitja hora, tens claríssim que ja no hi ha lloc pel dubte. A partir d'aquell moment el "Bon dia", és el que toca.
A mi em va passar, que enlloc d'anar al bar, me'n vaig anar a casa, i em vaig perdre la confluència de gent.
A quarts de 7, quan començava a haver-hi aquesta confluència, vaig entrar a casa, i quan en vaig sortir a les 8, Arenys havia canviat. Els borratxos, els festaires, els que allarguen la nit i els que havien anat a esmorzar, ja no hi eren; els havien canviat pels botiguers, corredors matiners, les dones que van a plaça i els nens petits amb bici!
El món havia canviat i res era igual. Els llocs eren els mateixos, però amb res s'assemblava una cosa a l'altra.
A més a més, cap dels dos mons són realment conscients els uns dels altres. Quan arribes de festa a les 6, i te'n vas a dormir, en cap moment se t'acudeix pensar que hi ha gent que s'està despertant o se't passa pel cap que potser podries estar-te llevant... i els que es lleven, no saben que ben poca estona abans, pel mateix lloc on ells estan passant, hi acaba de passar gent que anava a dormir, perquè en el fons, cada un d'ells viu a un món diferent, tot i que cada un d'ells podria estar a qualsevol dels mons, i segurament tots ja han estat en tots dos mons, però malgrat tot, no recordar-se mai de l'altre.