La Traviata de Peralada

Ahir dimecres vàrem tenir la sort de poder assistir a la representació de l'obra de Verdi, La Traviata, als jardins del castell de Peralada. Dic la sort en doble sentit. En primer lloc perquè es tractava de dues invitacions que ens varen tocar per sorteig (ara ja no podré dir que no em toca mai res), i també perquè el resultat de l'espectacle va ser interessant i satisfactori, amb la qual cosa vàrem passar una bona vetllada, amb sopar a altes hores de la nit.

Sempre he dit que no sóc persona d'òpera sinó que més aviat m'atrau el lied. Això no vol dir que no m'ho passi bé escoltant i veient interpretar òpera sempre que en tinc l'ocasió. En aquest cas, una òpera fora del Liceu sembla que li hagi de faltar alguna cosa, i és cert que l'embolcall és diferent i el muntatge de grades i seients, no del tot comfortables, no és el mateix que el panorama interior del teatre de la Rambla de Barcelona.

La interpretació em va semblar molt correcte, amb un gran paper de la protagonista, i també la de l'Alfredo, a càrrec de la soprano Ekaterina Bakanova i el tenor René Barbera. Potser el 'sogre', el baríton Quinn Kelsey, va fer patir una mica, però no es tractava d'anar a fer crítica, sinó de gaudir de l'espectacle.

L'aire que es respirava era variat. Per una banda hi havia l'espectador que t'imagines en un mes d'agost a Peralada, escoltant òpera, però també hi podies veure persones molt normals (com ara nosaltres, jeje). Això és important per no classificar la gent segons el seu gust musical o posició social.

Ens ho vàrem passar molt bé i només ens va fer patir durant uns minuts, el temps, ja que poc abans de començar varen caure quatre gotes que no varen impedir l'inici a temps d'una bona interpretació operística. L'escenografia i l'orquestra varen estar a l'alçada de l'espectacle.