L'arròs d'Arenys porta cua

Odio fer cua. Odio esperar-me per menjar. No hi ha res pitjor que tenir gana i no poder omplir l'estomac. La mala llet se m'estén per tot el cos i em converteixo en un gos mal educat (per cert, hi ha algun gos educat?) Doncs molts i molts migdies de molts i molts divendres de la meva vida dels últims deu anys, me'ls he passat fent cua a la porta d'un restaurant d'Arenys. Resulta que tinc un cap a la feina que és de la Catalunya interior, i que quan baixa al Maresme ha d'anar sempre a menjar arròs al port d'Arenys. Fins aquí cap problema. El port d'Arenys està ple de bars, restaurants i "xiringuitos” (no escric guingueta perquè em fa ràbia i em fa pensar en xinxeta) per poder cruspir-se un arròs boníssim. Però l'home sempre ha d'anar al "Bar del Puerto", que sempre hi ha cua. Vagis a l'hora que vagis. Si hi vas a la una, hi ha jubilats vestits de diumenge, si hi vas a les dues, hi ha empresaris amb mòbil i corbata i si hi vas a les tres, hi ha famílies senceres amb nens repel.lents. La gent s'amuntega a fora. Els afortunats seuen en una de les poques cadires que hi ha a la sala d'espera improvisada, tot mirant la gent com menja, i els altres es queden de peu dret. Mai hi ha tertúlia. La gent té gana i no està per xerrar. Sempre hi ha qui organitza la cua. Sap en tot moment a qui li toca, que la dona grassa de l'abric de pell i el seu marit insignificant van just darrere de la parella d'enamorats que, com a mínim, es porten dotze anys de diferència d'edat. L'expert en cues també veu quan una iaia descarada intenta passar per davant de tots, o quan un pare preocupat acompanyat per un adolescent amb grans no se n'assabenta que ja ha arribat el seu torn. I jo, mentrestant, intento passar el temps mirant-me aquell avi que es fot l'arròs amb la impaciència d'un nen de dotze anys. O aquell executiu que comparteix taula amb la seva dona, però que es passa el 80% del temps parlant per telèfon. Penso que sort que d'aquí uns minuts (no sé quants) també podré menjar un bon arròs mentre sóc observat per una cua de gent que faran la mateixa cara de pallús que estic fent jo en aquell moment. I amb el convenciment que d'aquí tres setmanes, el cap em trucarà i em dirà: "per què no anem a menjar arròs al "Bar del Puerto"?" Sort que paga ell, que si no...

25 de febrer de 2005

Originalment aquest text es va publicar aquí