Laura a la ciutat dels sants

Ple, de gom a gom, com un ou,... ni una sola butaca lliure al Teatre Principal per veure Laura a la ciutat dels sants. Així és com em vaig trobar el teatre municipal el diumenge a la tarda. Feia goig, impressionava, i estic convençut que per un actor sortir a l’escenari i veure que no hi cap ni una agulla més al pati de butaques et dona forces per a interpretar el teu paper al 100%.
Anar a veure un muntatge d’en Jordi Pons és garantia de no patir. T’agradarà més o menys, es farà més o menys amè, però no hauràs de patir ni un moment per la interpretació. I això va ser així. Aquest cop però hi havia un cop amagat, un component totalment inesperat, gratament inesperat, i que em va ajudar molt, moltíssim, en entrar en tot moment en situació: l’escenografia i la llum. Una escenografia digne de grans teatres, que t’envolta i introdueix dins l’escena. Però si l’escenografia és magnifica, res no valdria si els llums no fossin els adequats. Talment com si es tractes d’una pel•lícula, l’ambientació aconseguida amb la calidesa de les llums et transporta al mig de la plaça o a l’interior de les cases de la trama. No sé si estareu d’acord amb mi, però la darrera escena, en la que Laura abandona la ciutat sota el llums dels fanals enrarida per la boira, és espectacular. Felicitats Jordi, Alfred, Eloi i Toni.
Com he dit al principi la interpretació de tot l’elenc és de bon nivell, no hi ha desnivells, alguns amb més experiència dalt l’escenari i d’altres que els descobrim amb gran complaença, però deixeu-me felicitar especialment a n’en Joaquim Dotras per la seva magnífica interpretació del paper secundari de l’oncle llefiscós, egoista i avar. El broda.
Moltes felicitats companyia Teatre Fènix.