L'aventura americana, per Josep M. Arnau (III) #MesdelsIndians

Hi ha el tòpic que els catalans anaven a Cuba no tant amb l’objectiu d’enriquir-se com amb el de treballar. És clar que, si una cosa portava a l’altra, molt millor. La “càrrega” d’haver de treballar, congènita en el català, no semblava pas que tothom estigués disposat a percebre-la de la mateixa amanera. En cas contrari, no entendríem la cançoneta que, amb alguna que altra variant coneguda, deia: 

"En el fondo de un barranco
cantava un negro con afán,
¡hay quién fuera blanco,
aunque fuera catalán!"

Jaume va emigrar a Cuba ja feia trenta anys, cap el 1836, i es va instal·lar a l’Havana. S’hi va fer molt ric i és Don Jaime. Però no té intenció de tornar a Catalunya, encara que es manté informat del que hi passa pel rector del seu poble. Treballant per a Don Jaime hi ha Faustino, que també fa uns anys va emigrar a l’illa. I Lola, la cambrera d’Elvira, també és catalana i va arribar a Cuba feia pocs anys, el 1860 («Al altre món»). A «La mitja taronja», el pare de Pancho o "Pajito" (com l'anomena l'oncle Esteve), el xicot “americano” que crea un veritable renou a la població amb la seva presència, feia de manobre al poble; la feina era escassa i va anar a provar fortuna. Més interessant és la història de Don Santiago («A bordo y en terra»), el pare de Tula, que mor en el viatge de retorn a Catalunya. Vint-i-sis anys enrere, cap el 1845, havia emigrat a Cuba procedent de Lloret de Mar. Es va instal·lar a Mayagüez (que Arnau situa a Cuba i nosaltres trobem a Puerto Rico), on va conèixer la seva dona, Lola Pérez. Va arribar a posseir diversos ingenis, cafetars, canya i mel però, dos anys després, els jocs de l'economia li ho van fer perdre tot. Es va traslladar a Puerto Príncipe (l'actual Camagüey). Sabem que va viure en una casa del carrer de Colón. Allí va començar de nou i és on va fer la seva gran fortuna. Uns anys més tard, la mort de la seva dona el va fer decidir a tornar a Catalunya.

L’emigració comportava enyorança de la terra d’origen i l'adaptació a un món i a uns costums diferents. Els contactes personals, la correspondència, la tramesa de diners, les notícies llegides a la premsa, feien mantenir unes relacions que, tot i la distància, no s'havien acabat de trencar. L'emigrant mantenia la llengua materna i, de vegades, la parlava. Encara que no sembla que la seva descendència l'aprengués, la comprensió idiomàtica, en aquests ambients, no oferia problemes insalvables. Altrament, la llunyania i l’enyorança de l'emigrant li feien transmetre als fills una imatge idealitzada de la terra pairal. Elvira, la filla del Sr. Jaume/Jaime d'«Al altre món», només coneix Catalunya-Espanya pel que el seu pare li explica i pel que ella mateixa llegeix, que li fan dir (acte primer, escena I):

Elvira: Siento una emoción estraña
siempre que me hablas de España.
Jaime: Allá iremos algún día.
Elvira: ¡Ay! Suspiro por gozar
ese suelo idolatrado
por mil poetas cantado,
del que nos separa un mar.
Anhelo ver esos climas
cuna de nuestros mayores,
con sus brisas, y sus flores
sus castillos y sus cimas.
Sus romancescas historias,
sus florestas y enramadas
y sus mágicas veladas
y sus héroes y sus glorias.
¡España! ¿No es por ventura
el país de la hidalguía?

Josep M. Arnau l'any 1875. Imatge extreta de la publicació "La Escena Catalana", corresponent al número de 20 de juliol de 1912.