L'aventura americana, per Josep M, Arnau (IV) #MesdelsIndians

Molts emigrants, quan arribaven a les Antilles, es castellanitzaven el nom. Els problemes d'identificació de parents i descendents que això podia provocar són el nus d'«A bordo y en terra». La mort de Don Santiago Robles, en el decurs de la singladura de retorn a Catalunya des de Puerto Príncipe (Camagüey, probablement sortint del port de Nuevitas), deixen òrfena la Tula. Sola, rica i jove, era necessari trobar-li els parents catalans. Per evitar família postissa, el Capità no descobreix fins al final que Santiago Robles era de Lloret i que en realitat es deia Jaume Roura. Bruno, el mariner que té sota la seva responsabilitat Tula, recorda un cas extrem: "Són molts: conech un fulano, / fill de la costa, tant ruch, / que aquí's diu, Francisco Cuch, / y allà Pancho Gusano" (escena darrera).

Una vegada castellanitzat el nom, calia enfrontar-se amb la nova realitat. Arnau ens n’informa per les dues bandes, és a dir, tant per mitjà dels que arriben a Cuba, com per part dels que, havent nascut a Cuba i essent de família catalana, tornen a Catalunya. Malgrat el que pugui semblar, el canvi és més acusat en els darrers. Quan Francisco arriba a Cuba cridat pel seu oncle Jaume a «Al altre món», la seva primera sorpresa és veure tants negres (acte primer, escena V). La seva cosina Elvira li pregunta què li sembla el país i contesta: “Si fa no fa... / Fins ara sols he vist negras, / y molts coches y caballs, / molta caló, molta gresca...”. Però l’oncle ja l’adverteix de que “Tú no has visto la mitad. Ya saldremos. (...)” (acte primer, escena VII).

La gresca, el "ya saldremos", la vida dissoluta que el "Pajito" de «La mitja taronja» porta habitualment a l'Havana, l’ambient, per dir-ho d’alguna manera, relaxat, és el que també enyoraran els que van i vénen, els embarcats en rutes comercials, quan tornen a casa. Quan Tula recorda les comoditats a què estava acostumada a Cuba i expressa la seva voluntat de tornar, Bruno ho entén perfectament, no res com Amèrica: “En lloch, me trobo tant bé! / És clà: ab llibertat de imprenta, / de cultos y de... callem” («A bordo y en terra», acte primer, escena II). La Constitució espanyola de 1869, de només un any i mig abans de l’estrena de l’obra, sancionava la llibertat d’impremta i de cultes. Aquestes llibertats foren tutelades per la Llei d'Ordre Públic de 23 d'abril de 1870. En moments greus i difícils en què, per raó d'ordre públic, es fes necessari dotar al poder executiu de facultats extraordinàries, es podrien suspendre les garanties constitucionals. Però aquí, el que ens interessa, és el "... callem". La reacció de Munda, la dona de Bruno, en arribar dels banys i veure’l a casa, és prou eloqüent (acte primer, escena X):

Bruno: ¿Y bé què tal?
Munda: Tú diràs.
¿Has fet bondat?
Bruno: Ah! traydora! (tocant-li la barba)
Munda: És que’t miro poc segú:
diuen que aquellas negrotas
són lo diable...

Després de conèixer la Tula, tenir-hi la primera discussió i veure que només es refugia en Bruno, el recel s’accentua (acte segon, escena I):

Munda: ¿Y’l modo de corre ab tú?
¿Y allò de, “Bruno de mi alma”?
Bruno: Són paraulas carinyosas
que per qualsevol las gastan. 
És la costum del país:
¿No sabs que allí són molt francas?
Munda: Que poch que'm agradarian!
Bruno: Això va a gustos.
Munda: Pampana!
Y escolta: ¿per què’t diu de Tú?.
Bruno: També és costum de la Habana. 
Munda: És que’s molta llibertat!. 
Bruno: Si també ho deia a son pare!

De tots els personatges d'Arnau, Tula és qui més acusa la vinguda a Catalunya. Tota la seva vida a Cuba i envoltada de comoditats, no és el que troba en una casa de menestrals, per acomodats que siguin, de La Barceloneta. Li posen una criada i no l’entén, els guisats no li agraden (voldria menjar "Arroz blanco, jamoncito, / plátano guineo, frito, / tojositas y jaleas"; acte primer, escena III), ni la casa, acostumada, com està, a una altra mena d’ambients. El clima li fa por. En acabat demana un piano, un cotxe de cavalls i negres al seu servei. Sent enyorança de Cuba.

Josep M. Arnau, en una imatge extreta de "La Escena Catalana" del número de 20 de juliol de 1912.