Maragall i Carod-Rovira

Avui podria parlar de la vergonya que sento en veure el que està passant amb les infraestructures al nostre país, de la humiliació que han de suportar els ciutadans que cada dia intenten anar a treballar, al metge, a veure un familiar malalt, del passotisme amb el que les autoritats comenten la situació, de la subtilesa, o millor benvolença, amb la que alguns mitjans de comunicació parlen de la notícia, de la resignació amb la que molts catalans comencen el dia ... però resulta que això va per llarg i que, pel que sembla, tindrem temps per comentar-ho. Malgrat aquesta situació jo avui vull transmetre l'orgull que aquests dies, en dos moments determinats, he sentit.

La setmana passada estava al sofà tot veient la televisió i en Josep Lluís Carod Rovira es va convertir en un personatge al que a mida que passaven els minuts admirava. Crec que la seva intervenció al programa “Tengo una pregunta para usted” de Televisió Espanyola va ser magnífica, fins i tot suposo que l'amic Herce, tant allunyat políticament però tant aprop a nivell personal, estaria d'acord.

Els mitjans de comunicació s'han entossudit en reduir la seva actuació a la demanda que va fer a dos ciutadans perquè l'anomenessin pel seu nom. Les seves declaracions van ser pedagògiques i entenedores, el seu posat ferm però educat. Encara avui algú el qualifica de prepotent. Jo sincerament crec que va tenir un comportament exemplar. Potser alguns pretenien que ajupís el cap i donés la raó a la primera ciutadana que intervenia quan explicava que ell no és deia Carod-Rovira, sinó Pérez, que el seu pare va ser Guàrdia Civil i no carrabiner i que no va néixer a Catalunya sinó a Saragossa.

Però els pals no s'acaben aquí, en Carod va rebre d'un costat i de l'altre, del nacionalisme espanyol i de l'independentisme català. Alguns del defensors de la independència també van aixecar la veu, reclamaven més contundència. No comparteixo ni les opinions d'uns ni les dels altres.

I després d'aquell vespre en el que em vaig sentir ben representada per un líder amb el que no he compartit moltes de les seves opinions, aquesta setmana un altre polític català ha donat una lliçó de bones maneres. En Pasqual Maragall ha anunciat que canvia de lluita. Després de les Olimpíades i l'Estatut ara el repte es diu Alzheimer. Sempre he sentit una simpatia pel personatge però avui la sento també per la persona.

Una de les millors qualitats d'en Maragall polític era la seva senzillesa i espontaneïtat, aquelles Maragallades que molts criticaven però que el feien proper, tant que, després de més d'un any d'haver deixat la presidència de la Generalitat, a Polònia encara no l'han pogut eliminar del seus guions.

Ara aquesta senzillesa i espontaneïtat es tradueix també en l'aspecte personal. En Maragall, amb aquella empenta que el van portar a ser alcalde de Barcelona i president de la Generalitat, afronta una nova etapa de la seva vida. Molts ens hem sentit aprop seu quan Barcelona era Olímpica, quan Catalunya canviava d'aires i ara més que mai estem al seu costat. Perquè també per Maragall tot és possible i tot està per fer.