Massa descreguts, encara
Enviat per @miquelcolomert el
No s’ha de tornar mai sobre una història d’amor acabada. Perquè si hi tornes, si refàs el camí en sentit contari, la primera cosa que retrobaràs, d’aquell amor, és la seva mort. (D’una entrevista a V-M. que Elena Stancanelli, guapíssima, publicà a La Reppublica).
I bé, aquella necessitat del ser humà d’integrar-se de tant en tant en un altre ser humà.
País de massa descreguts, encara. No, no tenim cap necessitat de pertànyer a Espanya. No ens caldria. No ens cal.
I aquests “cooperants”. Els avisen que corren perill allà al Sahara on eren. Els paguen l’avió de regrés. Arriben i la primera cosa que fan és queixar-se i avisar que a la que puguin se n’hi tornaran. Ja ho hem viscut, això. I més d’una vegada. Es tracta d’una d’aquelles coses que al final acabem pagant entre tots. El món pot canviar, pot millorar, solia dir Joan Pau II. A mi, la veritat, aquests “cooperants” que, per cooperar, els cal anar-se’n tan lluny, no m’inspiren gaire confiança. Més aviat gens. Fills de casa bona, en general. Mimats i consentits contra el seu propi origen. I que paguin sempre els altres. Al capdavall, tot és de tothom, aquest gran disbarat.
