No compraré mai més a Eismann

Sabeu què em va passar l'altre dia? Sóna l'interfon de casa:

Jo: “Si”
La veu de l'interfon: “Eismann”
Jo: “T'equivoques, nosaltres no hem demanat res a Eismann, ho sento”
La veu de l'interfon: “Eismann”
Jo: “Perdoni, però nosaltres no som clients d'Eismann”
La veu de l'interfon: “Eismann”
Jo: “Pugi, pugi”

L'espero al replà de casa amb una consigna clara: gràcies per la visita, però no necessitem res congelat. Però no me n'adono i l'home ja m'ha venut quatre quilos de pèsols, tres paquets de gelats i mitja dotzena de pizzes. El repartidor em fa la fitxa i em diu que passarà la setmana que ve. Jo contesto que no cal, que ja el trucaré quan en vulgui més, però ell insisteix en veure'm d'aquí 8 dies.
Al cap d'una setmana (a la mateixa hora), torno a rebre visita de l'Eismann. Li recordo que no he demanat res i que, per tant, no cal que vingui, però torno a caure al parany i acabo demanant uns filets de limanda i un pollastre Villeroy.

Van passant els mesos i l'Eismann no em deixa respirar. Cada dimecres a les vuit del vespre apareix, amb el seu vestit impecable i amb el somriure intacte: broquetes yakitori, risotto fruti di mare, mongeta tendra tallada... ho provo tot. Un dia fins i tot em regala un mini gratinat de patates amb foie com a premi a la fidelitat i la constància.

Executo diverses estratègies per perdre'l de vista, però no hi ha manera. És més, me'l trobo per tot arreu: apunta els seus fills a l'escola dels meus, ve a casa en Quim Puig a veure el Barça, es fa subscriptor d'El Punt per fer-se el pilota de la meva dona, es compra una segona residència a Santa Eulàlia de Riuprimer... estic amargat.

Desesperat i fart de menjar congelats plastificats, decideixo deixar-ho tot (família, feina i el canal Gol TV d'en Quim Puig) i anar-me'n a viure a Gòsol, apartat del món.. Però un dia que jec a la plaça del poble, amb un palillu a la boca i un quinto a la mà esquerra, veig arribar la furgoneta d'Eismann: la finestra del vehicle baixa lentament i veig l'home del vestit impecable i el somriure intacte que em mira i em diu: “un client és un client”.

En qui he pensant mentre feia aquest escrit? amb en Quim Puig i la seva cama
Quina cançó he escoltat?: “Foc a l'obaga” de Roger Mas (del disc “A la casa d'enlloc” 2010)