Observatori

Les observo de nit a distància i des de l’anonimat de l’altura a què em trobo envers elles. Dues amigues ja de certa edat que conversen sota la claror del fanal que els fa de focus. Deuen haver sopat juntes i la veritat és que no ho sé del cert, si són amigues, però m’ho semblen. Tan sols una gesticula, i ho fa a més amb vehemència i convicció, gairebé desesperació. L’altra, passiva, l’escolta i fa afirmacions o negacions amb el cap seguint, talment un imant, la direcció vertical o horitzontal dels dits i els braços de la que parla. No sé res del cert, esclar, però la imaginació em porta a pensar que ja n’està farta i que no suporta més conviure amb el noi -potser són casats i tot- amb qui des de fa temps comparteix llit. És força més enllà de mitjanit i la conversa dura i dura, una no té cap pressa i no li ve d’aquí, l’altra fa de tant en tant moviments que mostren la intenció d’anar-se’n, però només la intenció (mai no ens n’anem quan diem que ens n’anem), i no sé pas si disposa de gaire capacitat de consol, ho dubto. La desesperada deu explicar la manca d’atencions de la parella i, potser, el descobriment en ell d’afeccions que van molt més enllà d’ella -se’n sent exclosa- ara que els fills ja la campen tot sols. Sembla decidida, molt decidida. Com si digués que ja tot ho ha intentat i que no veu que hi hagi res a fer. Els homes, ja se sap. Fins que, molta estona després, hi ha una abraçada intensa de comiat entre totes dues i encabat els seus camins se separen, una riera amunt, l’altra riera avall. Mentre jo penso si no em dec estar convertint en un voyeur amb poca feina i molt d’insomni. De manera que decideixo deixar ja aquest balcó que em fa de petit i encongit observatori del món i retirar-me.