PANERO versus RIQUER

M' he assabentat de la mort d'aquests dos personatges just aquesta mateixa setmana, i m'ha vingut ganes d'escriure alguna cosa sobre ells.

 D'entrada, no aprofundiré sobre la dimensió literària de les seves figures ni de l'abast de les seues obres. Ni estic lo suficientment documentat ni és l'objectiu d'aquestes ralles. Només intentaré deixar plasmat el flash de les meves impressions.

 A Juan Luís Panero el vaig descobrir arran d'anar a veure una pel·lícula, als anys 70, a València, quan una companya i amiga de la Facultat em va convidar a acompanyar-la. “El desencanto”, sens dubte, fou una estrena, en format de documental, que la veritat em va impactar notòriament en aquella època. Veure la carnassa que es descobria al voltant d'aquella família, fills i esposa del poeta franquista Leopoldo Panero, els fills atacant sense pietat la figura del pare ja difunt, i la mare intentant justificar-se, traient a la llum pública tots els drapets bruts, en un exercici de catarsi brutal, em va marcar la meva manera d'enfocar les coses de la vida en aquells anys de joventut.

 De Martí de Riquer, he admirat sempre la seva passió per la literatura medievalista i el seu gran saber en aquests temes. Encara que, he de confessar-ho, mai no l'he aprofundit.

 Un, JL Panero, amb una amargura existencial, ratlllant la bogeria, crec que va estar internat un temps,de la qual va voler escapar amb poemaris estremidors i crítics. Vaig comprar-me un llibre dels seus poemes, però només en vaig poder llegir tres o quatre. He de dir que em deprimien bastant.

 L'altre, en Riquer, treballador infatigable en la recerca filològica i heràldica, amb un optimisme vital desbordant. També, encuriosit i docte en les seves investigacions de la llengua castellana, cosa que li fou premiada abastament, també s'ha de dir.

 Potser el seu punt en comú, ha estat haver mort tots dos a Catalunya i en la mateixa setmana.

 Ni un ni l'altre han estat per a mi icones en el meu ideari. No obstant, sí que he admirat en tots dos maneres totalment oposades, però, en el fons complementaries, de viure i treballar la llengua. Bé, com a eina d'alliberament personal i de crítica en un. De goig i de recerca en l'altre.

Descansin en pau!