Parlen en català, amb tota naturalitat

En la nostra escapada d'aquest matí a Vic m'ha cridat l'atenció, i no pas per novetat, les converses que podies escoltar pel carrer de persones de diferents cultures i ètnies. La llengua majoritària era el català, encara que els interlocutors fossin subsaharians o magrebins.

És aquest un dels trets que més es diferencien entre la meva ciutat natal i la meva vila d'adopció, i puc entendre la cara d'estranyesa de la meva germana quan em ve a visitar. No té res a veure!

Cadascú s'ha d'expressar amb la llengua que més còmode s'hi trobi, però els catalans tenim l'obligació de defensar la nostra, perquè està en perill. No només tenim problemes amb les institucions que no ens són pròpies, sinó amb la pràctica que en fem, quan parlem entre nosaltres o quan ho fem amb persones que no tenen el català com a llengua pròpia, però l'entenen.

I això és important perquè a vegades ens queixem que als jutjats es parla poc en català, però quan anem a judici no defensem poder parlar amb la nostra llengua. També ens queixem davant de notaris o registradors de la propietat, però no ens rebel·lem quan ens volen fer signar uns documents en una llengua que no és la nostra.

Queda molt bé queixar-nos del poc ús del català dels altres, sense adonar-nos que nosaltres som els primers que l'arraconem, quan el nostre interlocutor ens parla en castellà, tot i ser conscients que ens entendria.

Passejant per Vic t'adones clarament que el català és una llengua vehicular, que l'aprenen els que arriben a fora, i el practiquen també entre ells. L'entorn és important, però les coses no es fan soles i requereixen voluntat de tothom per posar-les al lloc que correspon.

Com sempre, subestimem el que podem fer per millorar la nostra cultura i manera de ser i, en aquest cas, la nostra llengua.