Pau i natura

A les acaballes de l’estiu m’he acostat al Pirineu sense arribar-hi. Soc al pre-Pirineu, a l’Alt Urgell, al poble de Gavarra. Feia anys que en sentia a parlar i teníem previst fer-hi una escapada, però ho anàvem deixant per a més endavant. Ha arribat el dia.

No puc deixar d’escriure el meu post diari, i ja en van 6.200, però no tinc la certesa de poder-lo penjar avui mateix. Tot dependrà de si trobo el punt on hi hagi cobertura d’Internet. Estem massa acostumats que a tothora hem d’estar connectats, i potser és bo saber que hi ha llocs on això no és possible. 

Quan et trobes en paratges com aquest t’adones que Catalunya és més que el Maresme o Barcelona. Que tenim una gran extensió de terreny per explorar, i en pla pessimista, molts boscos que es poden encendre.

És una gran sort tenir l’oportunitat de contemplar el paisatge en silenci, un dilluns laborable, primer dia d’escola per als alumnes de primària. És important tenir-ho en compte perquè massa sovint ens queixem sense adonar-nos que en certa manera som uns privilegiats.

No sé què està passant al nostre món en aquests moments, ni a Arenys, ni a Catalunya, o al continent, però sí que gaudeixo de la pau de la natura, un dia d’estiu assolellat i sense passar calor, amb l’única molèstia d’alguna petita bèstia que suporto estoicament.

Mentre l’Enric feinejava, ell no para mai, en Pere i jo hem sortit a donar un vol, a contemplar el Montsec de lluny, amb una nuvolada que ens volia fer tornar a casa més aviat del compte. Tot i així hem pogut passar pel poble i fer-me una idea de com era. Un poble que aparentment sembla abandonat, però que està molt ben cuidat i endreçat. Aquí hi passaré els propers dos dies de la meva vida de jubilat.

Afegeix un comentari nou