Primer Ser, després, fer

” Vull fer coses divertides!”, vaig explotar en un atac de nena malcriada i consentida. Portàvem unes setmanes treballant molt i amb tanta calor em sentia bastant cansada.

” No bonica,  no et confonguis, el que has de fer és divertir-te fent les coses”, em va dir en Borja tranquil.lament mentre seguia esmolant el mall com si res.

” Carai també, parla poc però quan ho fa la clava…”,  el rampell de nena mimada se’m va passar de cop.

Es curiós com canviem l’ordre de les coses i demanem als demés o a la vida tot allò que en realitat és responsabilitat nostra. ” No em dius mai que m’estimes… no em fas mimos…”, ens queixem passant per alt la pregunta clau, ”  quantes vegades em dic a mi mateix/a que m’estimo?… em permeto mimar-me?”.  ” Vull fer coses divertides!…”,  és com si jo exigís a la vida que em divertís, com si el poder de sentir la alegria no em pertanyés sinó a una força superior.

Només puc rebre el que ja tinc i el què prèviament he donat, ” com que sento tant d’amor dins, com que em permeto cuidar-me i mimar-me, sento l’amor i el carinyo a tot arreu i en tothom”, ” com que sento la alegria faig coses i no al revés”. No actuo per a que m’estimin o per  a divertir-me, sinó precisament perquè em diverteixo o m’estimo, actuo.

Qui mira enfora somia, qui mira endins desperta, va dir un savi. Cada vegada que em sorprenc exigint als demés o a la vida alguna cosa, canvio l’ordre i em pregunto si jo ja ho experimento o ho dono.

I tu, què demanes a la vida o als demés?