Quan dic SI voldria dir NO i quan dic NO voldria dir SI (1a part)

Sabeu què em va passar l'altre dia? Vaig amb en Pau i en Martí a l'Actua, la llibreria del costat de la seva escola (una llibreria gran que abans es deia Actua i ara es diu Abacus però que tothom encara li diu Actua).

A l'Actua ens sentim com a casa: jo m'ajec a llegir el meu llibre mentre els meus fills miren Legos i Playmobils. I dic "el meu llibre" perquè jo em llegeixo llibres sencers aprofitant les estades a la llibreria: quan en començo un, doblo la pàgina on he acabat i així, quan dos o tres dies més tard torno a ser-hi, reemprenc la lectura. Amb aquest sistema ja porto llegits gratuïtament trenta-set llibres.

Però l'altra dia em va passar una cosa ben estranya: vaig començar a llegir un llibre de... mil cinc-centes vint-i-dues pàgines!!! ("Manual d'un home contradictori", de l'holandès Rob Van der Lop, editat per Amsterdam Llibres) i vaig quedar molt enganxat. És la història d'un home que, quan està amb la família, li agradaria estar sol (i quan està sol li agradaria estar amb la família); que quan fa sol enyora la pluja (i que quan plou enyora el sol); que quan el truquen pel mòbil li agradaria que ningú el truqués (i quan ningú el truca, li agradaria que algú el truqués). I així dos milions i mig d'exemples. No sé si és perquè m'hi sento identificat o què, però no puc parar de llegir:

I els meus fills dient "Papà, que són les vuit!"
I jo vinga a llegir!
I els meus fills dient "Papà, que tenim gana!"
I jo vinga a llegir!
I els meus fills dient "Papà, que tenim son!"
I jo vinga a llegir!

Pàgina vuitanta-vuit, pàgina cent cinquanta-nou, pàgina dos-cents tretze, pàgina
cinc-cents setanta-un... cada vegada m'agrada més. Farts d'esperar, els meus fills roben un patinet de la botiga i marxen cap a casa on si hi trobaran algú que els farà cas. Vaig al water i em quedo postrat a la taça: pàgina sis-cents trenta-tres, pàgina vuit-cents u, pàgina nou-cents quaranta-sis... Surto del lavabo i... no hi ha ningú enlloc: els llums i les portades són tancades. Em miro el rellotge i són quarts de deu del vespre! M'he quedat sol i petit tancat a la llibreria.

És aleshores quan només em ronda pel cap una pregunta, que se'm repeteix i repeteix sense descans: Què soparé?

(Dijous que ve, el desenllaç)

En qui he pensant mentre he escrit aquest post? En la meva cosina Imma
Quina música he escoltat? La cançó "Focs i brases" del grup Inspira (http://www.myspace.com/inspirabcn)