Que es posin la Constitución on els hi càpiga

Es confirma, amb la decisió del Tribunal Constitucional (que és com un club privat dels senyors del PSOE i del PP, que en aquestes coses de la España indivisible e indisoluble s'entenen la mar de bé) de considerar il·legal la consulta d' Ibarretxe, que no hi ha un "cami constitucional" possible cap a l'autodeterminació. Bé, de fet, sí que hi és. Cal que la consulta la promogui el govern de l' Estat i que aquesta vagi adreçada a tots els espanyols. Aquest és el blindatge que assegura a la pràctica que una eventual majoria sobiranista a Euskadi o Catalunya sigui estèril "de facto".

Estem davant d'un cas (suposo que d'interès acadèmic) on la llei no està al servei de les persones sinó aquestes les que són sotmeses a una llei. Una llei, recordem, que molts no hem votat (tots els nascuts més enllà del 1960), que ens imposa un cap d'estat (expressament en minúscules) que no només no hem escollit, sinó que fou designat a dit pel dictador, que ens recorda que hi ha una cosa que se'n diu Ejército que és garant de la unitat de España ("patria indivisible e indisoluble de todos los españoles"), i que no reconeix un dret fonamental com és el dels pobles a decidir com es volen organitzar.

A tot això li podem afegir que el nostre és un casament de conveniència (entre Catalunya i Espanya). La conveniència és bàsicament per Espanya, és clar. Que d'aquesta manera té assegurada una font de recursos que se'n van i no tornen. "Solidaridad interterritorial", en diuen. I alerta, no rondinis, perquè llavors et diuen que ets insolidari amb els que menys tenen. I si insinuem que ens volem "divorciar", ens diuen que no és possible. En aquest cas, el matrimoni és per a tota la vida.

Això grinyola per tots costats. I quan una cosa grinyola, tard o d'hora s'acaba trencant. Tan de bo, la ruptura es produeixi ben aviat.