Per qui toquen les campanes

Veig al Twitter de Ràdio Arenys una piulada que diu: Aquest matí molts arenyencs han trucat a la ràdio per mostrar-se contraris a que deixin de tocar les campanes de l’església. Jo no he trucat però sóc un d’aquests tants arenyencs contraris al silenci de les campanes.

M'agradaria aprofitar l'ocasió per poder fer una entrada sobre les campanes recordant tot allò que alguna vegada he llegit: Les campanes ja existien en temps dels egipcis, van passar als romans, i l’església catòlica les va fer servir per cridar els fidels a missa. Els romans les anomenaven tintinábula i els cristians signum perquè servien per marcar l’hora de la reunió, la missa. Durant els primers segles d’existència les campanes eren petites, però ja al segle XIII es comencen a construir campanes grans, com les coneixem avui.

Les campanes petites, campanetes, han tingut diferents usos. Per exemple, a l’edat mitjana, els malalts de lepra havien de fer sonar-ne una per avisar de la seva presència. O, actualment encara, a algunes cases, es fa sonar una campaneta per cridar al servei. Les campanes grans dels campanars de les esglésies s’han fet - i es fan - sonar per anunciar defuncions, casaments, l’hora de l’Angellus o, com ja he dit, misses. Però més enllà d’aquest ús, les campanes també n’han tingut un de militar: durant l’Edat Mitjana el repic de les campanes es feia servir per convocar la cavalleria de mesnada o mesnadería ,que era un grup d’homes armats a les ordres d’un rei, un consell, comtes, barons o una parròquia, que formava part d’un exercit, i que era cridat per marxar cap a la batalla. En el s.XVII, quan es prenia una plaça, el cap de l’artilleria tenia el privilegi de fer repicar les campanes de la localitat conquerida, i se li donava la quantitat exacte de diners amb el que es valorava la campana. Aquests diners s’acostumaven a repartir entre els artillers.

Darrere les campanes i, gràcies a la història, també hi ha algunes llegendes com la de les campanes de Corneville (Normandia): Resulta que durant la guerra dels 100 anys, els anglesos van saquejar l'abadia de Corneville, enduent-se un tresor i les campanes en una barca que es va acabar enfonsant. Els monjos van poder recuperar-ho tot menys una campana que no es va trobar mai més. La llegenda diu que quan sonava el carilló de l'abadia, la campana que era al fons del riu responia. Durant la revolució francesa l'abadia fou destruïda.

A Catalunya, de la persona que fa campanes se’n diu senyer. Els fogatges (impost reial del s.XIV al s.XVII a raó d’una quantitat per cada foc o casa habitada) de 1358 de la localitat d’Orles, al Roselló, ja recullen un propietari de mas anomenat Senyer. Els fogatges de 1497 recullen masos on el cap de família s’anomena Senyer a les localitats de Girona, Gurb, Lleida i Teyalà. Durant el segle XVII ja hi ha diversos Senyer a la localitat de Girona.

Les campanes també tenen altres referències literàries, com el llibre que m’ha servit d’inspiració per titular aquesta entrada ‘Per qui toquen les campanes’ d’Ernest Hemingway, publicat el 1940. Que, al mateix temps, es agafat de la ‘Meditació XVII’ del llibre de John Donne “Devotions Upon Emergent Occasions” i que diu:

“Ningú és una illa, complet en ell mateix. Cada home és un bocí del continent, una part de la terra; si el mar se n'emporta una porció de terra, tota Europa queda disminuïda, tant li fa si és un promontori, o la casa d'un dels teus amics, o la teva pròpia casa. La mort de qualsevol home m'afebleix perquè estic lligat a la humanitat. Per això mai preguntis per qui toquen les campanes: toquen per a tu.”