Ramon Llull no era pas d’Arenys
Enviat per @miquelcolomert el
Hi ha la tendència general, als pobles però segurament no només als pobles, d’identificar cultura tan sols amb allò que té a veure amb festes, celebracions, tradicions, llegendes, dracs, pestes, focs. Tot ben popular. I no dic pas que no calgui mantenir-ho ni respectar-ho, només faltaria, Déu me’n guard. Són dies, aquests, de debats electorals. I quan toca parlar-ne, quan toca parlar de Cultura, és inevitable que apareguin totes aquestes coses i qui més qui menys digui fins a quin punt seran dotades del corresponent tant per cent del pressupost. Hi ha estranyeses, també. Estranyeses, per exemple, quan s’esmenta la biblioteca, tan ben dotada, i goses aleshores afirmar que en llocs així el que hi cal per damunt de tot és que hi regni el silenci, el silenci bàsic i fonamental. Et titllen ipso facto de “decimonònic” -que per cert està mal dit, i hauria de ser vuitcentista si per cas. Que on s’és vist, en aquest present que vivim, parlar de silenci a les biblioteques, convertides en espais de confluències diverses, d’activitats extraescolars i de no sé quantes coses més. On vas a parar amb el silenci! I ja no et dic res, a l’hora de parlar d’efemèrides, quan recordes que l’any que ve -aquest text és just del 15 de maig del 2015- serà any Llull (700è aniversari de la seva mort) i que la seva obra i el seu pensament, i la llengua, fa que en siguem deutors, encara que la majoria ho ignori i no en tingui ni idea i tant se li’n foti, i que alguna cosa, alguns actes de commemoració, caldrà organitzar al llarg de l’any per recordar-lo, llegir-lo i tenir-lo més present. ¿Llull, dius? ¿Ramon Llull? Però si no era pas d’Arenys, no era cap arenyenc! (I esclar que no. Era del tot impossible, a més, que fos d’Arenys. Arenys -el de Mar- a principis del XIV ni tan sols existia. Però, vaja, que això últim quedi entre nosaltres i no surti d'aquí. Sisplau)
