Redistribuir la riquesa

Sembla que la moda actual i les consignes polítiques que predominen avui no estan en la línia de defensar el paper de l'administració pública com a garant d'una bona distribució de la riquesa. Defensar-ho, doncs, et posa al costat dels perdedors. Avui el que es busca és l'enriquiment i les polítiques ultraliberals van en aquesta línia. L'exemple dels EUA on les grans fortunes no es limiten a donar suport el govern, sinó que entren directament a dirigir la política del país, és prou clar per defensar el canvi de paradigma.

Ens equivocaríem, però, si ens pensem que els governs d'esquerra han complert escrupolosament els seus objectius de redistribució de la riquesa, en benefici de les famílies més vulnerables. Si analitzem bé les seves polítiques hi trobem alguns errors que, si bé s'han denunciat, no hi ha hagut manera de rectificar. Em refereixo a la política de subvencions.

No sempre les subvencions segueixen un dels principis bàsics que l'hi donen sentit, i és l'ajuda a les famílies en funció de la seva situació econòmica i social. Les subvencions universals que no tenen en compte el seu destinatari, no serveixen per redistribuir la riquesa, sinó que emmascaren una realitat que si perdura pot passar desapercebuda, però arriba un dia en què cauen les benes dels ulls.

Tenim exemples clars i que avui són actualitat arran de la votació en contra del decret òmnibus. La subvenció al transport públic per a tothom al marge dels seus ingressos i situació econòmica no està en la línia de redistribuir la riquesa. Cal millorar el servei, procurar que els usuaris en surtin satisfets, i en tot cas mirar qui necessita l'ajuda per poder-ne fer ús. Els costos d'explotació d'un servei surten d'un lloc o altre, i el més lògic és que siguin els usuaris els que se'n facin càrrec, segons les seves possibilitats. 

En aquest blog he tret el tema quan he parlat dels peatges de les autopistes. Ja sé que a ningú li agrada haver de rascar-se les butxaques, però la solució adoptada pel govern de l'Estat d'eliminar-los no té cap mena de sentit ni justificació. Els únics que hi surten guanyant són els estrangers que transiten per les nostres carreteres, ja que el cost del manteniment el paguem tots els contribuents espanyols, tant si hi circulem com no.

És per tot això que la defensa de la tarifació social té sentit perquè té en compte el beneficiari de la subvenció o ajuda. Podríem discutir la seva aplicació i control, però això seria tema per a un altre post.