Sense fronteres.

" He fotut el ridicul a classe, el Lobato m'ha preguntat : Casas, la Santissima Trinidad" i jo he contestat, " El Padre, el Hijo y…. el Santo Espíritu….Tota la classe s'ha fet un fart de riure i jo m'he guanyat un zero…."

Ahir mentre esmorzava vaig recordar aquesta anècdota de la Mireia, la meva germana que va morir fa vuit anys. Tal qual em va venir, la vaig escriure. Sempre m'ha fet molta gràcia, parla molt d'ella, tenia un sentit de l'humor molt peculiar.

Cap al midgia de sobte hi vaig caure, " Ostres, avui la Mireia hagués fet anys…. Que fort i precisament avui i no un altre dia he escrit una anècdota d'ella….".

Em fascinen aquestes coses, em deixo portar per sensacions, sentiments, emocions, anhels, intuicions, els escric sense ni tan sols pensar-hi, el meu cap no hi intervé per res. Després me n'adono que tenien una raó de ser. Ahir va ser el vehícle per el qual la Mireia se'm va fer present, de la forma més simpàtica.

M'apassiona percebre la vida així, prendre consciència de les sincronies que esborren les fronteres entre el còs i l'ànima, la vida i la mort, només cal aparcar la xerrameca mental i donar espai al misteri.

I tú, ¿ de quin manera esborres les fronteres i t'obres al misteri?